Probablement existeixen tantes interpretacions de la crisi i tantes solucions a la mateixa com economistes hi ha al Món. Així i tot, podríem classificar-los respecte a aquest tema en dos grups. Un grup d'economistes considera que el principal problema és d'oferta i per tant centren les seves receptes per a sortir de la crisi en un augment de la competitivitat. Un altre grup considera que el principal problema és de demanda i que per tant cal augmentar la despesa. Un dels principals problemes és que amb els models actuals tenim dificultats per a saber qui té raó.
Personalment considero que en allò que entenem per crisi el problema és fonamentalment de demanda. En primer lloc perquè crec que ofereix un relat més plausible dels fets; la crisi financera va causar una caiguda de la inversió (manca de concessió de crèdits) i posteriorment del consum (degut a l'atur) i de la despesa pública (manca de recaptació). En segon, perquè l'atur prové o bé d'una manca de demanda o bé d'uns costs marginals del treball massa elevats. És a dir, els treballadors volen cobrar massa per la producció que realitzen. Per tant, afirmar que és tant sols un problema d'oferta (i no de demanda) significa afirmar que tots els aturats ho són o bé per voluntat o bé per culpa del salari mínim. No dic que no hi hagi aturats així, però no em resulta creïble que tots ho siguin.
Ara bé, com li agadava dir a Deng Xiaoping, tant se val si el gat és blanc o és negre, allò que compta és que caci ratolins i en aquest punt tots dos grups tenen problemes significatius. Els partidaris de l'estímul (crisi de demanda) han d'explicar com fer front als problemes que poden causar el deute excessiu i les turbulències en els mercats d'actius si augmenta la inflació. Els partidaris de guanyar competitivitat (crisi d'oferta) també han d'explicar algunes qüestions. Per a aconseguir el seu objectiu poden optar bàsicament entre 1) reduir costs o 2) augmentar la productivitat. Els partidaris de reduir els costs per a augmentar les exportacions assumeixen un gran risc ja que no queda clar que acabin tenint èxit (Grècia) i sacrifiquen la demanda interna (menys salaris /consum i menys despesa pública) posant en risc un teixit empresarial/comercial que després caldrà reconstruir si és que no es malvèn a inversors exteriors. A més a més perpetuen la incertesa sobre el canal de concessió de crèdit, ja que tant els bancs com els particulars són reticents a donar/demanar crèdits en aquest entorn. Els partidaris d'augmentar la productivitat més que la resta del Món haurien d'explicar com pensen aconseguir-ho amb l'actual dificultat per a obtenir finançament i per tant per a fer inversions, renovar la maquinària o els ordinadors, engegar un nou projecte... i no s'hi val a dir que cal ser molt creatiu i innovador perquè amb aquest argument es pot solucionar la crisi, l'escalfament global... i totes les malalties.
Així doncs el principal problema és que no hem trobat un gat que caci ratolins i això ens obliga a buscar-ne un, a replanteja'ns les coses i oferir alternatives fóra dels plantejaments habituals.
Personalment considero que en allò que entenem per crisi el problema és fonamentalment de demanda. En primer lloc perquè crec que ofereix un relat més plausible dels fets; la crisi financera va causar una caiguda de la inversió (manca de concessió de crèdits) i posteriorment del consum (degut a l'atur) i de la despesa pública (manca de recaptació). En segon, perquè l'atur prové o bé d'una manca de demanda o bé d'uns costs marginals del treball massa elevats. És a dir, els treballadors volen cobrar massa per la producció que realitzen. Per tant, afirmar que és tant sols un problema d'oferta (i no de demanda) significa afirmar que tots els aturats ho són o bé per voluntat o bé per culpa del salari mínim. No dic que no hi hagi aturats així, però no em resulta creïble que tots ho siguin.
Ara bé, com li agadava dir a Deng Xiaoping, tant se val si el gat és blanc o és negre, allò que compta és que caci ratolins i en aquest punt tots dos grups tenen problemes significatius. Els partidaris de l'estímul (crisi de demanda) han d'explicar com fer front als problemes que poden causar el deute excessiu i les turbulències en els mercats d'actius si augmenta la inflació. Els partidaris de guanyar competitivitat (crisi d'oferta) també han d'explicar algunes qüestions. Per a aconseguir el seu objectiu poden optar bàsicament entre 1) reduir costs o 2) augmentar la productivitat. Els partidaris de reduir els costs per a augmentar les exportacions assumeixen un gran risc ja que no queda clar que acabin tenint èxit (Grècia) i sacrifiquen la demanda interna (menys salaris /consum i menys despesa pública) posant en risc un teixit empresarial/comercial que després caldrà reconstruir si és que no es malvèn a inversors exteriors. A més a més perpetuen la incertesa sobre el canal de concessió de crèdit, ja que tant els bancs com els particulars són reticents a donar/demanar crèdits en aquest entorn. Els partidaris d'augmentar la productivitat més que la resta del Món haurien d'explicar com pensen aconseguir-ho amb l'actual dificultat per a obtenir finançament i per tant per a fer inversions, renovar la maquinària o els ordinadors, engegar un nou projecte... i no s'hi val a dir que cal ser molt creatiu i innovador perquè amb aquest argument es pot solucionar la crisi, l'escalfament global... i totes les malalties.
Així doncs el principal problema és que no hem trobat un gat que caci ratolins i això ens obliga a buscar-ne un, a replanteja'ns les coses i oferir alternatives fóra dels plantejaments habituals.