Thomas S. Kuhn va escriure un magnífic llibre titulat "L'estructura de les revolucions científiques". En ell defensa que la ciència no avança de forma racional proposant i refutant hipòtesis o conjectures tal com sostenia K. Popper sinó que els científics estableixen uns consensos que anomena paradigmes que inclouen els conceptes, teories, pràctiques...acceptats per la comunitat científica. La ciència es desenvolupa habitualment dintre d'aquest paradigma. De tant en tant sorgeixen problemes que qüestionen la racionalitat de les teories del paradigma però així i tot els científics no l'abandonen encara que sigui evident que ja no es pot sostenir racionalment. Cal que sorgeixi un nou paradigma que expliqui més fenòmens/situacions dels que explicava el vell per a que la comunitat científica accepti el canvi i fins i tot així, un nombre de científics romanen en el vell i es neguen a acceptar-lo.
En els sistemes econòmics també observem un desenvolupament similar. En el món occidental, la crisi de 1929 va ensorrar un model liberal que es mostrava incapaç d'aturar les conseqüències de la Gran Depressió, però el nou, basat en el model keynesià i els acords de Bretton Woods, no es va imposar fins després de la Segona Guerra mundial a final dels anys 1940s. Aquest paradigma també va tenir problemes durant els 1970s ja que es mostrava incapaç d'explicar i resoldre els problemes de les repetides crisis econòmiques i altes tasses d'inflació i un nou paradigma monetarista basat en la liberalització, la competència i l'estabilitat de preus es va anar imposant a partir dels anys 1980s. Aquest paradigma ens ha permès més de dues dècades de creixement força sostingut i sense grans crisis econòmiques fins els darrers anys.
La crisi econòmica actual sembla que ens situï un altre cop en un d'aquests moments de gran incertesa en els que el vell paradigma s'ensorra però no hem assolit el consens per a acceptar-ne un de nou. D'aquesta manera, un conjunt d'economistes continua defensant el vell paradigma i proposant mesures ortodoxes mentre un altre grup defensa propostes alternatives, tot i que malauradament moltes vegades són retorns a vells paradigmes ja superats. Les mostres de que el paradigma s'ensorra em semblen evidents. Cada cop hi ha menys confiança en que ens estigui explicant correctament la realitat i els fets que han succeït i menys confiança en que les seves propostes per a sortir de la crisi siguin les correctes. Un altra mostra és una acceptació cada cop més gran de mesures clarament heterodoxes des del punt de vista del paradigma. La política monetària de la Fed, el Banc d'Anglaterra i fins i tot el Banc Central Europeu és clarament contrària a allò que el paradigma ens diu que cal fer. La decisió del nou govern japonès d'estimular l'economia i promoure una intervenció del Banc del Japó per a incrementar la inflació és un pas més en aquesta direcció que es podria veure acompanyada en el futur per la renúncia a establir (o flexibilitzar) un objectiu d'inflació per part d'algun govern.
El principal problema no són les mesures en si mateixes, tant l'estímul econòmic com la flexibilitat en l’objectiu de la inflació em semblen positius si es gestionen correctament. El problema és que es prenen sense qüestionar el paradigma, són incoherents amb el mateix i no responen a un conjunt de mesures coherents, coordinades i comprensibles des de la perspectiva d'un nou paradigma. Cal recordar que el sistema actual es fonamenta en l'estabilitat de preus i que un increment de la inflació pot tenir conseqüències molt negatives per al conjunt de l'economia. Existeix un risc potencial si les mesures empreses pels governs tenen èxit, la inflació i l'economia remunten i els tipus d'interès acaben augmentant. Si ho fan, es produiran tensions en els mercats financers, davallada de preus de bons, i immobiliaris causats per l'efecte inclinació. És a dir, noves pèrdues potencials per als bancs i les famílies i per tant possibles noves dificultats en els mercats de concessió de crèdit per a famílies i empreses. D'aquesta manera, el resultat final pot acabar sent una economia cada cop més intervinguda i assistida artificialment per part dels governs i els bancs centrals.
Ens cal replantejar les coses des dels fonaments i fer propostes que mantinguin una coherència interna i puguin resoldre els problemes plantejats. Una economia indexada a la inflació té els seus desavantatges, inconvenients i dificultats d'implementació, com qualsevol altre sistema, però és una proposta coherent que ens pot permetre solucionar alguns dels problemes principals com l'atur, la inflació i l'estabilitat del sistema financer.
En els sistemes econòmics també observem un desenvolupament similar. En el món occidental, la crisi de 1929 va ensorrar un model liberal que es mostrava incapaç d'aturar les conseqüències de la Gran Depressió, però el nou, basat en el model keynesià i els acords de Bretton Woods, no es va imposar fins després de la Segona Guerra mundial a final dels anys 1940s. Aquest paradigma també va tenir problemes durant els 1970s ja que es mostrava incapaç d'explicar i resoldre els problemes de les repetides crisis econòmiques i altes tasses d'inflació i un nou paradigma monetarista basat en la liberalització, la competència i l'estabilitat de preus es va anar imposant a partir dels anys 1980s. Aquest paradigma ens ha permès més de dues dècades de creixement força sostingut i sense grans crisis econòmiques fins els darrers anys.
La crisi econòmica actual sembla que ens situï un altre cop en un d'aquests moments de gran incertesa en els que el vell paradigma s'ensorra però no hem assolit el consens per a acceptar-ne un de nou. D'aquesta manera, un conjunt d'economistes continua defensant el vell paradigma i proposant mesures ortodoxes mentre un altre grup defensa propostes alternatives, tot i que malauradament moltes vegades són retorns a vells paradigmes ja superats. Les mostres de que el paradigma s'ensorra em semblen evidents. Cada cop hi ha menys confiança en que ens estigui explicant correctament la realitat i els fets que han succeït i menys confiança en que les seves propostes per a sortir de la crisi siguin les correctes. Un altra mostra és una acceptació cada cop més gran de mesures clarament heterodoxes des del punt de vista del paradigma. La política monetària de la Fed, el Banc d'Anglaterra i fins i tot el Banc Central Europeu és clarament contrària a allò que el paradigma ens diu que cal fer. La decisió del nou govern japonès d'estimular l'economia i promoure una intervenció del Banc del Japó per a incrementar la inflació és un pas més en aquesta direcció que es podria veure acompanyada en el futur per la renúncia a establir (o flexibilitzar) un objectiu d'inflació per part d'algun govern.
El principal problema no són les mesures en si mateixes, tant l'estímul econòmic com la flexibilitat en l’objectiu de la inflació em semblen positius si es gestionen correctament. El problema és que es prenen sense qüestionar el paradigma, són incoherents amb el mateix i no responen a un conjunt de mesures coherents, coordinades i comprensibles des de la perspectiva d'un nou paradigma. Cal recordar que el sistema actual es fonamenta en l'estabilitat de preus i que un increment de la inflació pot tenir conseqüències molt negatives per al conjunt de l'economia. Existeix un risc potencial si les mesures empreses pels governs tenen èxit, la inflació i l'economia remunten i els tipus d'interès acaben augmentant. Si ho fan, es produiran tensions en els mercats financers, davallada de preus de bons, i immobiliaris causats per l'efecte inclinació. És a dir, noves pèrdues potencials per als bancs i les famílies i per tant possibles noves dificultats en els mercats de concessió de crèdit per a famílies i empreses. D'aquesta manera, el resultat final pot acabar sent una economia cada cop més intervinguda i assistida artificialment per part dels governs i els bancs centrals.
Ens cal replantejar les coses des dels fonaments i fer propostes que mantinguin una coherència interna i puguin resoldre els problemes plantejats. Una economia indexada a la inflació té els seus desavantatges, inconvenients i dificultats d'implementació, com qualsevol altre sistema, però és una proposta coherent que ens pot permetre solucionar alguns dels problemes principals com l'atur, la inflació i l'estabilitat del sistema financer.