La qüestió que es planteja en el problema de l'anomenat precipici fiscal dels EUA i que també es planteja a Europa amb el Tractat d'estabilitat, coordinació i governança de la UEM és el següent ¿cal acabar amb (o mitigar) les polítiques expansives si aquestes generen un dèficit i un endeutament "excessius"?
El principal argument dels favorables a limitar el deute i el dèficit públics (tant si pretenen una reducció de la despesa pública com un augment d'imposts) és que no fer-ho incrementarà tant el deute que aquest es tornarà impagable, generant més problemes en el futur dels que es resolen actualment. En principi sembla un argument raonable, però si analitzem en detall la qüestió, l'argument tant sols es pot mantenir parcialment.
Un dels principals problemes d'aquest argument és que no distingeix entre consum i inversió públics, tot i que el deute que generen cadascun d'ells hauria de ser tractat de manera diferent. La seva distinció, defensada pels economistes que creuen en la regla d'or de la política fiscal, ens pot ajudar a comprendre millor el problema. Posaré el següent exemple:
Suposem que un individu compra cada any una màquina que li aporta X€ a l’any i s’endeuta per Y€ per a comprar-la. El tipus d’interès de l’endeutament, la tir de la màquina i el rati de creixement dels ingressos són iguals. El deute màxim que pot suportar, independentment del tipus d'interès, és:
El principal argument dels favorables a limitar el deute i el dèficit públics (tant si pretenen una reducció de la despesa pública com un augment d'imposts) és que no fer-ho incrementarà tant el deute que aquest es tornarà impagable, generant més problemes en el futur dels que es resolen actualment. En principi sembla un argument raonable, però si analitzem en detall la qüestió, l'argument tant sols es pot mantenir parcialment.
Un dels principals problemes d'aquest argument és que no distingeix entre consum i inversió públics, tot i que el deute que generen cadascun d'ells hauria de ser tractat de manera diferent. La seva distinció, defensada pels economistes que creuen en la regla d'or de la política fiscal, ens pot ajudar a comprendre millor el problema. Posaré el següent exemple:
Suposem que un individu compra cada any una màquina que li aporta X€ a l’any i s’endeuta per Y€ per a comprar-la. El tipus d’interès de l’endeutament, la tir de la màquina i el rati de creixement dels ingressos són iguals. El deute màxim que pot suportar, independentment del tipus d'interès, és:
Y (deute màxim) = Ingressos del conjunt de les màquines x vida útil ponderada de les màquines en el moment actual
També tindria sentit si les inversions fossin constants en termes reals
Ingressos del conjunt de les màquines x vida útil ponderada de les màquines en el moment de l'adquisició / 2
També tindria sentit si les inversions fossin constants en termes reals
Ingressos del conjunt de les màquines x vida útil ponderada de les màquines en el moment de l'adquisició / 2
Ara suposem que aquest individu es diu Estat, que la població es manté constant, que la preferència temporal pels diners no varia i que té una economia en equilibri en la que els tipus d'interès reals, la productivitat i el creixement econòmic són iguals (és una simplificació que té sentit econòmic tot i que no sempre es compleixi i que ens serveix de punt de partida per a tenir una primera aproximació). És a dir, és com si el tipus d’interès real de l’endeutament, la tir de la inversió i el rati de creixement dels ingressos coincidissin. Per tant, si l'Estat invertís cada any un 5% del PIB en carreteres, ports, xarxes de comunicacions... que tinguessin una vida útil de 40 anys i la mateixa rendibilitat que el conjunt de l'economia, aleshores es podria endeutar pel 100% del PIB (5% x 40 anys / 2) i si hi dediqués el 10% es podria endeutar pel 200% del PIB. ¿Té sentit doncs parlar d’un endeutament públic "excessiu" basant-se únicament en la seva relació amb el PIB (50%, 160% o 500% del PIB)? no gaire i ¿reduir el dèficit per a complir amb un determinat nivell d’endeutament o no elevar-lo excessivament? doncs tampoc, perquè per a les inversions el que compta és la capacitat i la rendibilitat i no el volum de dèficit o deute. No té sentit econòmic que hom pugui fer una inversió que rendeix el 5%, es pugui finançar al 2%, disposi de recursos (treballadors en atur i capital infrautilitzat), capacitat per a endeutar-se (el Banc Central ho pot facilitar) i no ho faci perquè això augmenta el deute. Això és arbitratge (comprar a 2 i vendre a 5) i la raó econòmica ens indica que cal endeutar-se i fer la inversió. El que realment importa i on crec que cal centrar el debat és en quina inversió pública és més productiva (fa guanyar productivitat a l'economia) o rendible i quin mètode ens pot garantir la millor assignació de recursos (evitant infraestructures innecessàries o improductives per exemple).
Un altre dels problemes és la dificultat per a saber quina part del deute correspon a la inversió pública. Seguint el nostre criteri podem fer una aproximació, ja que sabem que la inversió pública dels EUA ha estat al voltant del 3,5% del PIB segons el Bureau of Economic Analysis, inclosa la inversió en defensa, i que el deute es troba al voltant del 100% del PIB (les dades segons Eurostat són un al voltant d'un 2,5% i 90% per a la zona Euro). Si suposem actius de 40 anys de vida útil i tant productius com la resta de l'economia, el deute hauria de ser inferior al 70% del PIB per als EUA i del 50% per a la zona Euro i per tant, si aquesta fos la part del deute destinada a finançar les inversions públiques, una part s'hauria utilitzat per a finançar el consum públic.
Aquests dèficit i deute generats pel consum públic es poden justificar temporalment per a fer polítiques anticícliques però resulten difícils de sostenir a llarg termini, ja que com més s'elevi aquest deute, més caldrà reduir el consum públic futur. En aquest punt tenen raó els favorables a limitar el dèficit i l'endeutament ¿On cal fixar el límit al deute generat pel consum públic? La resposta a aquesta pregunta depèn de les prioritats de la societat i les seves preferències respecte el futur.
Tot plegat ens porta a una situació en la que tenim un deute, produït pel consum públic, que un dia o altre haurem de limitar i si pot ser reduir i un altre deute, produït per la inversió pública, que pot ser tant elevat com es vulgui, sempre que es dediqui a fer inversions productives i rendibles. D'aquesta manera quedaria sense sentit la proposta o necessitat de limitar el deute o dèficits públics si considerem de manera agregada tota la despesa. Per tant, Cal reduir la despesa pública perquè es tingui un deute públic del 100% del PIB o un dèficit del 7%? No necessàriament. ¿Cal reduir el consum públic si genera un deute creixent? En un moment o altre la resposta serà afirmativa, però si es redueix el consum es pot compensar amb un augment de la inversió, sempre que hi hagi inversions rendibles a fer. Estic convençut que amb tipus d'interès reals negatius a llarg termini hi ha moltes inversions públiques rendibles als EUA. (A la zona Euro resulta difícil saber el tipus d'interès, tot i que l'augment de la inversió pública productiva podria ajudar a homogeneïtzar els tipus). A més a més, si augmentem la inversió pública, aleshores cal esperar un augment dels ingressos fiscals i que la reducció a fer en el consum públic sigui menor.
En definitiva, no té sentit endeutar-se per a finançar el consum públic, més enllà de la gestió de la tresoreria o de polítiques anticícliques limitades en volum i temps, tampoc té sentit finançar inversions improductives, però mentre hi hagi inversions rendibles a fer i recursos per a fer-les resulta econòmicament raonable fer-les, independentment del dèficit i deute que generin.
RSS Feed
