Un dels fenòmens que observem des de la implementació del model actual (al voltant de 1980) és l'increment de les desigualtats entre les rendes dels més rics i els més pobres, fet que no es va produir mentre es va seguir el model keynesià. En el gràfic podem veure com les desigualtats entre les rendes del 5% superior i les dels diferents quintils (20, 40, 60 i 80%) augmenten a partir de principis de la dècada de 1980. Font: US Census Bureau.
En la dècada de 1970 es van produir repetides recessions amb uns alts atur i inflació, fenomen conegut com estagflació. El model keynesià no va saber donar resposta a aquest problema, fet que va provocar el seu abandó i l'adopció del model actual. Aquest es basa en intentar evitar els increments d'inflació que varen precedir les recessions i els increments de l'atur de la dècada de 1970. Per a evitar-los varen proposar diverses mesures com la liberalització dels mercats, el foment de la competència, equilibris pressupostaris, dèficits públics finançats amb l'emissió de deute públic o bancs centrals independents.
Un dels principals problemes del model actual és que té greus dificultats per a generar ocupació. Aquesta dificultat es produeix per diversos motius. Un d'ells prové del fet que incrementar l'ocupació comporta en la majoria de casos un increment de la inflació i, per tant, no es pot realitzar un gran estimul que permeti un augment de l'ocupació perquè aniria contra el principal dogma del sistema: l'estabilitat de preus. Un altre, és que obliga innecessàriament els governs a finançar la despesa pública amb l'emissió de deute (fet contraproduent i il·lògic si no s'utilitza per a finançar inversió productiva) i que limita la capacitat dels governs tant per a estimular l'economia com per a realitzar polítiques redistributives. Les elevades taxes d'atur (o sub-ocupació) acaben comportant un decrement dels ingressos de les rendes més baixes.
En canvi, una economia indexada permet lluitar contra aquest increment de les desigualtats. En primer lloc, és un model més tolerant als increments de la inflació i, per tant, admet la possibilitat de realitzar estímuls que permetin reduir l'atur encara que comportin un increment temporal de la inflació. En segon lloc, permet finançar els governs amb la impressió de diners enlloc de fer-ho via l'emissió de deute, fet que permet sostenir l'estimul en el temps i disposar de més recursos per a lluitar contra les desigualtats. Aquestes capacitats han de permetre atansar l'economia a la plena ocupació i si els treballadors tenen feina i capacitat per a negociar els salaris (ja que hi ha plena ocupació) les desigualtats tendiran a disminuir.
Un dels principals problemes del model actual és que té greus dificultats per a generar ocupació. Aquesta dificultat es produeix per diversos motius. Un d'ells prové del fet que incrementar l'ocupació comporta en la majoria de casos un increment de la inflació i, per tant, no es pot realitzar un gran estimul que permeti un augment de l'ocupació perquè aniria contra el principal dogma del sistema: l'estabilitat de preus. Un altre, és que obliga innecessàriament els governs a finançar la despesa pública amb l'emissió de deute (fet contraproduent i il·lògic si no s'utilitza per a finançar inversió productiva) i que limita la capacitat dels governs tant per a estimular l'economia com per a realitzar polítiques redistributives. Les elevades taxes d'atur (o sub-ocupació) acaben comportant un decrement dels ingressos de les rendes més baixes.
En canvi, una economia indexada permet lluitar contra aquest increment de les desigualtats. En primer lloc, és un model més tolerant als increments de la inflació i, per tant, admet la possibilitat de realitzar estímuls que permetin reduir l'atur encara que comportin un increment temporal de la inflació. En segon lloc, permet finançar els governs amb la impressió de diners enlloc de fer-ho via l'emissió de deute, fet que permet sostenir l'estimul en el temps i disposar de més recursos per a lluitar contra les desigualtats. Aquestes capacitats han de permetre atansar l'economia a la plena ocupació i si els treballadors tenen feina i capacitat per a negociar els salaris (ja que hi ha plena ocupació) les desigualtats tendiran a disminuir.
RSS Feed
