Un dels grans avantatges dels tipus d’interès reals és que tenen un rang més estret i són més estables que no pas els nominals. Això succeeix per diversos motius, però fonamentalment perquè els tipus nominals són la suma dels reals més la inflació (i aquests no s’acostumen a anul·lar l’un a l’altre) i perquè la inflació pot ser gairebé infinita mentre que els tipus reals, en condicions normals, tenen un límit. Els bancs centrals poden imprimir tants diners com vulguin o fixar tipus d'interès baixos i permetre que augmenti la inflació. De fet, hi ha desenes de casos d’economies amb inflacions per sobre del 100%. En canvi, els tipus d’interès reals a llarg termini es troben molt relacionats amb la productivitat i el creixement econòmic i això fa que difícilment superin el 10%, tret de situacions extremes, com una guerra, en les que la prima de risc es pot disparar.

De fet, en una economia força estable com la dels EUA observem que entre 1978 i 2007 la rendibilitat dels bons a 30 anys del Tresor nord-americà es va moure entre el 15,2% i el 4,2%. Tot i que no hi ha dades de mercat sobre tipus reals als EUA abans de 1997, les estimacions de diversos autors indiquen que la rendibilitat d’aquests s’hauria mogut entre el 5,5% i l’1,7% durant el mateix període.

Per a analitzar l’impacte de la variació dels tipus d’interès en els preus dels immobles utilitzarem un model suposant que els bancs concedeixen hipoteques a 30 anys amb un Loan to Value (LTV) del 80%. Si fem variar els tipus d’interès, ceteris paribus, d’acord amb les variacions en els EUA durant el període indicat obtenim les següents variacions en els preus. 

Les variacions dels tipus nominals causarien variacions en els preus de +/- 36% (entre 64 i 136) respecte a un preu mig de 100, mentre que les variacions de tipus reals causarien variacions de preus de +/-18% (entre 82 i 118). Si tenim en compte els tipus d’interès després d’imposts, aleshores els tipus d’interès nominals causarien variacions de preus de +/-32% (entre 68 i 132), mentre que els tipus reals tant sols causarien oscil·lacions de +/-6% (entre 94 i 106). Si observem la diferència entre els preus màxims i mínims veiem que els tipus d’interès nominals haurien arribat a causar augments de preus reals del 113% o caigudes de preus del 53% (64-136), mentre que els reals després d’imposts haurien causat increments de preus del 13% i caigudes de l’11% (94-106).

En definitiva, gran part de la volatilitat de preus en el sector immobiliari es produeix a causa de les variacions de tipus d'interès i disposar d’un mercat hipotecari i una fiscalitat basats en els tipus d’interès reals ens ajudarien a minimitzar aquesta volatilitat i a estabilitzar-ne els preus. Un fet de gran importància per al conjunt de l’economia, tant per a les famílies com per a la banca i el sector immobiliari. 

El meu interès per l’economia indexada prové d’un problema inicial; creia (i encara ho crec) que era completament irracional que les quotes hipotecàries augmentessin un 30 o 40% tant sols perquè la inflació i els tipus d’interès haguessin augmentat un 2%. Intuïtivament vaig pensar que la solució a aquest problema es trobava en la indexació a la inflació de les quotes hipotecàries, que d’aquesta manera augmentarien al mateix ritme que la inflació i deixarien de causar aquest greu problema als hipotecats. Simultàniament però vaig sospitar d’aquesta opció perquè no podia ser que una cosa tant lògica no s’estigués fent. Algun problema hi devia haver i em vaig posar a investigar sobre la qüestió. Tot i que les hipoteques indexades a la inflació presenten diversos problemes o inconvenients considero que aquests són inferiors als beneficis que aporten. Així i tot, en dues ocasions vaig creure temporalment que els inconvenients eren superiors als beneficis. La primera vegada va ser tot just començar a llegir sobre el tema i comprovar que un dels problemes que podien presentar les hipoteques indexades era el de l’amortització negativa.

Què és l’amortització negativa? Diem que un préstec té amortització negativa quan el deute enlloc de decréixer s’incrementa perquè les quotes ni tant sols paguen els interessos nominals del deute. Així, un banc pot concedir a un prestatari 100.000 € i tres anys més tard tenir un deute de 105.000 €.

La meva reacció inicial va ser: “Si aquestes hipoteques poden comportar amortitzacions negatives, no es poden introduir en el mercat. El problema d’uns hipotecats amb un deute creixent i superior al que inicialment van assumir supera els beneficis de la indexació”. Vaig voler comprovar-ho en un full de càlcul i, efectivament, vaig obtenir que en determinades circumstàncies es donaven casos d’amortització negativa. Eren els casos en que la inflació era molt més elevada que no pas el tipus d’interès real. Així, per a una hipoteca a 25 anys, si els tipus reals són del 2% i la inflació és del 2% (nominals del 4%) no es produeix amortització negativa. En canvi, si la inflació és del 5% (nominals del 7%) si que se'n produeix. No obstant, tot i l’amortització negativa inicial, el deute sempre s’acabava retornant, ja que les quotes finals, que anaven creixent d'acord amb la inflació, eren molt elevades i permetien cancel·lar el deute. Llavors em vaig adonar del meu error: Havia patit il·lusió monetària (Per cert, si hagués continuat llegint literatura sobre el tema hauria arribat abans a la mateixa conclusió).

Què és la il·lusió monetària? És creure que el valor dels diners es troba en el seu valor nominal i no pas en el real. Per exemple, hom pateix il·lusió monetària si al passar a tenir 110€ enlloc de 100€ creu que s’ha enriquit perquè disposa nominalment de més diners, quan en realitat s’ha empobrit perquè el cistell de la compra ha augmentat de 100€ a 120€.

Jo també havia patit il·lusió monetària perquè havia cregut que l’hipotecat es trobava més endeutat pel fet que el seu deute havia augmentat nominalment quan en realitat, en termes reals, s’havia reduït. Si agafem l’exemple anterior i que podem veure en el gràfic inferior (tipus reals 2%, inflació 5%), observem que el deute nominal augmenta dels 100€ inicials als 107,6 € en el sisè any, però aleshores la inflació ja ha fet augmentar els preus un 34%. Per tant, encara que en termes nominals el deute hagi augmentat, en termes reals és de (107,6€ / 1,34) = 80,3 €reals i ha disminuït.

Així doncs, les hipoteques a tipus d'interès real i indexades a la inflació comporten en determinades circumstàncies amortitzacions negatives en termes nominals però mai en termes reals (que és el que compta si no volem patir il·lusió monetària).

Promoure les hipoteques a tipus d'interès real i indexades a la inflació per als nous contractes i facilitar el canvi per als antics comporta nombrosos avantatges per al conjunt de l’economia. En el post anterior ja vaig indicar que els principals avantatges per als hipotecats de les hipoteques a tipus d’interès real i indexades a la inflació respecte a les hipoteques nominals (les habituals avui en dia) eren: 1. Quotes hipotecàries inicials més baixes per la mateixa quantitat de préstec, 2. Més quantitat de préstec per una mateixa quota hipotecària inicial i 3. Quotes més estables (constants en termes reals). Aquests beneficis per als hipotecats suposen també uns beneficis per al conjunt de l’economia:

Les quotes inicials reduïdes comportarien

1. Reducció de la morositat i els desnonaments, ja que les quotes més baixes facilitaria als hipotecats poder pagar les quotes hipotecàries.  

2. Augment del consum per part de les famílies ja hipotecades, ja que haurien de dedicar menys percentatge dels seus ingressos a pagar la quota hipotecària i per tant disposarien de més recursos per a consumir.

El fet de rebre més préstec per una mateixa quota hipotecària inicial pot acabar suposant un increment dels preus immobiliaris. Si així i tot aquests no augmentessin, aleshores

3. Augment del consum per part dels futurs hipotecats, ja que aquests pagarien quotes inicials més baixes i per tant disposarien de més diners per a consumir.

Si augmenten els preus, aleshores l’efecte 3 no es produiria però a canvi:

4. Augment del patrimoni de les famílies, ja que la vivenda és el seu principal actiu. D’aquesta manera augmentaria la seva solvència i tindrien més facilitat per a poder accedir a nous crèdits, renovar o renegociar els que ja tenen i augmentar la inversió.

5. Reducció de les pèrdues per als hipotecats que no poden fer front al pagament de la hipoteca. Aquells hipotecats que tot i la reducció de la quota no la poguessin pagar, podrien vendre el seu immoble sense tanta pèrdua (o fins i tot sense ella), ja que els preus haurien augmentat.

6. Augment del consum gràcies a l’efecte riquesa. Tot i que és un efecte discutit per alguns economistes, altres indiquen que l’increment de la riquesa comporta un augment del consum.

7. Augment de la concessió de préstecs a famílies i empreses, ja que tant el valor dels actius dels bancs com de les famílies i empreses hauria augmentat i per tant l’augment de la solvència d’uns i altres facilitaria el retorn del crèdit.

L’estabilitat de les quotes hipotecàries comportaria

8. Estabilitat econòmica. Aquesta no és una mestura temporal sinó estructural i per tant un cop implementada no comportaria canvis posteriors. Això suposa un benefici respecte a algunes de les decisions que es prenen avui en dia per a estimular l’economia i estabilitzar els mercats financer i immobiliari. Per exemple, la decisió de la Fed de recuperar el mercat immobiliari a base de fer baixar artificialment els tipus d’interès comporta un risc de cara al futur quan l’economia es recuperi i calgui augmentar els tipus d’interès.

Finalment tots aquests avantatges es produirien

9. Sense cost per al contribuent. El canvi d’un sistema d'hipoteques nominals a un sistema basat en les indexades a la inflació no hauria de suposar cap cost per al contribuent, ja que tant sols es tracta de racionalitzar el pagament de les quotes hipotecàries. El govern hauria de facilitar que aquest canvi fos el menys costós possible per als hipotecats i els bancs.  

Tot i que encara no he explicat tots els avantatges i inconvenients de les hipoteques indexades a la inflació, el fet que respecte a les hipoteques nominals (les habituals avui en dia) permetin obtenir més crèdit per la mateixa quota inicial, tinguin quotes inicials més baixes per a una mateixa quantitat de préstec o quotes constants en termes reals permet que aquest tipus d’hipoteques puguin aportar un conjunt de beneficis a la societat i l’economia. En aquest post indicaré els beneficis per als hipotecats. En posts posteriors indicaré els beneficis per a l’economia en el seu conjunt i les principals dificultats i riscs de la proposta.

Cal recordar que les hipoteques a tipus d’interès real i indexades a la inflació solament suposen una racionalització dels pagaments de les quotes hipotecàries, fent que aquests siguin constants en termes reals durant tota la vida del préstec. Aquest fet no suposa cap pèrdua ni per als hipotecats ni per als bancs. 

Quins beneficis comportaria promoure les hipoteques a tipus d’interès real i indexades a la inflació per als nous contractes i facilitar el canvi per als contractes antics?

1)Quotes hipotecàries més baixes.
   Tenint en compte les expectatives d’inflació a llarg termini del BCE, les quotes es podrien reduir, respecte a les hipoteques nominals (les actuals avui en dia), entre un 9% per a una hipoteca a 10 anys i un 24% per a una hipoteca a 30 anys. (Veure la reducció de quota en les caselles verdes en la Taula 1). És a dir, tant sols per  canviar d’una hipoteca nominal a 30 anys a una d’indexada a la inflació també a 30 anys, les quotes es rebaixarien d’uns 1.000 € a uns 760 € (Veure Taula 2).

Amb els tipus d’interès actuals, la quota hipotecària d’una hipoteca a tipus d’interès real i indexada a la inflació a 30 anys seria d’uns 300 € mensuals per cada 100.000 € de deute. (Cal admetre que la situació tant del mercat com de l’economia és molt anòmala en aquests moments i cal preveure que aquesta xifra sigui més alta en situacions normals, però sempre serà més baixa que la de les hipoteques habituals avui en dia).

2)Quotes més estables
   A més a més, a diferència d’altres opcions que també permeten reduir les quotes hipotecàries, com les hipoteques d’interessos sols, aquesta rebaixa és constant en termes reals i permet amortitzar tot el deute. És a dir, si optem per una hipoteca d’interessos sols, les quotes seran baixes mentre solament paguem els interessos però 1) correm el risc que aquestes quotes augmentin molt si augmenten els interessos. Si aquests passen del 2% al 4% les quotes es doblaran (podrien passar de 300€ a 600€) i 2) un dia o altre caldrà amortitzar el deute amb quotes molt més elevades que no pas quan es pagaven solament els interessos, amb el risc de que si no podem pagar haurem de vendre la vivenda i si els preus són baixos assumir la pèrdua.

En canvi, si optem per una hipoteca a tipus d’interès real i indexada a la inflació les quotes es mantindran estables en termes reals durant tota la vida del préstec i haurem amortitzat tot el deute al final de la vida del préstec. (Més endavant veurem com resoldre la situació de tipus reals a curt termini en augment)

3)Més préstec per la mateixa quota inicial
   Disposar de quotes hipotecàries més baixes i estables vol dir que per a una mateixa quota inicial, el banc ens concedirà una quantitat més gran en préstec. Al voltant d’un 30% més per a una hipoteca a 30 anys, és a dir, 130.000€ enlloc de 100.000€. Si els compradors poden obtenir, ceteris paribus, més crèdit per la mateixa quota, podran comprar cases més cares. Per tant, o bé podran comprar cases millors o bé s’elevaran els preus de la vivenda, i això sense que els hipotecats hagin de superar el seu esforç financer inicial o endeutar-se per un termini més llarg. L’increment de preus de la vivenda sense un increment de l’esforç financer beneficia les famílies perquè augmenta el seu patrimoni, els morosos perquè tenen més opcions de vendre les seves vivendes sense pèrdues, i els bancs perquè veuen revaloritzats els seus actius.

4) Reducció de la morositat
   Per als problemes de morositat, el govern hauria de facilitar l’allargament dels contractes juntament amb la promoció de les hipoteques a tipus d’interès real i indexades a la inflació. L’allargament de la vida dels préstecs tant sols suposa una redistribució temporal dels pagaments sense que comporti pèrdues per als hipotecats o per als bancs. D’aquesta manera, a un hipotecat a qui li faltessin 10 anys per a cancel·lar la seva hipoteca, podria veure reduïda la quota a pagar fins a un 67% si pogués combinar tots dos efectes (Veure Taula 1). Així podria passar d’una quota de 1000€ a una quota de 330€, tal com podem veure a la Taula 2.

La Taula 1 ens mostra el percentatge de reducció de la quota al passar d’una hipoteca nominal (les habituals avui en dia) a una indexada, tenint en compte el nombre d’anys que manquen per a l’amortització total del deute. Les files mostren el nombre d'anys que falten per a pagar la hipoteca nominal. Les columnes mostren el nombre d'anys que falten per a pagar la hipoteca indexada. Així, per exemple, la casella (nominal 10, indexada 10) (-9%) significa que si passem d'una hipoteca nominal a 10 anys a una indexada també a 10 anys, la quota es reduirà al voltant d'un 9%. La casella (nominal 15, indexada 30) significa que si passem d'una hipoteca nominal a la que li falten 15 anys per al venciment a una indexada a 30 anys la quota es reduirà al voltant d'un 53%.

En la Taula 2 veiem quina passaria a ser la quota d'una hipoteca indexada tenint en compte que la quota nominal és de 1.000€. La casella (nominal 10, indexada 25 = 390 €) significa que si l'hipotecat canviés d'una hipoteca nominal a 10 anys a una indexada a 25 anys enlloc de pagar 1.000 €, en pagaria 390. Aquesta taula pretén ajudar a calcular quina seria la nova quota dels hipotecats. Si la quota que paga actualment és de 600€ (600 / 1000 = 60%), aleshores la quota que passarien a pagar seria de 390 € x 60% = 234 €

Les hipoteques a tipus d'interès real i indexades a la inflació permeten aconseguir, respecte a les hipoteques nominals (les habituals avui en dia), quotes inicials més baixes per a una mateixa quantitat de préstec o bé una quantitat més gran en préstec per a les mateixes quotes inicials.

En un post anterior ja varem veure que les hipoteques nominals (les habituals avui en dia) causen l’efecte inclinació, és a dir inclinen els pagaments cap als primers anys de vida del préstec. D’aquesta manera les seves quotes inicials són més elevades que no pas les de les hipoteques a tipus reals i indexades a la inflació per a una mateixa quantitat de préstec. En el següent gràfic podem observar com per a una mateixa quantitat de préstec, les quotes de les hipoteques nominals són més elevades durant els primers anys. Per tant, disposar d'hipoteques a tipus d'interès real i indexades a la inflació permetria pagar unes quotes hipotecàries més baixes durant els primers anys del préstec i a més a més constants en termes reals durant tota la vida del préstec.

Aquest fet té conseqüències sobre la quantitat de préstec concedit per part dels bancs. Un dels criteris que fan servir aquests a l’hora de concedir una hipoteca és el rati (quota hipotecària / ingressos ). Aquest rati, segons diversos organismes, no hauria de sobrepassar de l’entorn del 30%. És a dir, les famílies no haurien de dedicar més del 30% dels seus ingressos a pagar la quota hipotecària. Degut a l’efecte inclinació veiem que els hipotecats amb hipoteques a tipus nominals van reduint les quotes reals a mesura que passen els anys, mentre que els hipotecats amb hipoteques a tipus d'interès real i indexades a la inflació les mantenen constants. Això vol dir que per a una mateixa quota inicial, els hipotecats amb hipoteques a tipus d’interès real i indexades a la inflació aconseguiran un préstec de major quantitat. 

Veiem-ho en els següents gràfics. En l’eix de les y hi tenim les quantitats pagades en termes reals i en l’eix de les x els anys. La quantitat total pagada és la multiplicació d'aquestes dues quantitats, és a dir l’àrea pintada. L’àrea verda (hipoteques indexades a la inflació) és més gran que la vermella (hipoteques nominals) perquè no pateix l'efecte inclinació que va disminuint les quotes reals a pagar. Conseqüentment, els hipotecats amb hipoteques indexades a la inflació reben més quantitat en préstec per a una mateixa quota inicial.

Encoratjats segurament per una situació econòmica desesperada i per la manca d’efectes negatius d’una política monetària poc convencional per part de la Reserva Federal nord-americana, el nou govern japonès sembla disposat a anar un pas més enllà i adoptar unes mesures que augmentin la inflació i reactivin l’economia. Si el Japó té èxit en la seva tasca suposarà un gran canvi en la política econòmica i es lloarà la determinació dels seus polítics i economistes. Ara bé, si fracassa, les repercussions seran molt negatives per a tota l'economia mundial. Perdut per perdut, el govern japonès sembla que hagi optat pel : O caixa o faixa! 

És encertada la decisió del Japó? El temps ho dirà però el que si és segur és que és arriscada i més en un sistema que és summament fràgil enfront dels increments de la inflació. Aquestes mesures són heterodoxes d’acord amb el paradigma actual, però a diferència de les nord-americanes, que ja tindran els seus problemes de gestió quan l’economia es recuperi definitivament, aquestes semblen encaminades a provocar aquests problemes de gestió immediatament. Si el Japó aconsegueix el seu objectiu, la inflació augmenta al 2% d’una manera consistent i l’economia es recupera, encara que sigui lleugerament, haurà d’assumir el risc d’un augment dels tipus d’interès. Suposant que aquests augmentin un 2%, els riscs que hauran de gestionar les autoritats japoneses són considerables:

1) Risc d’un dèficit públic insostenible. El dèficit públic del Japó augmentaria al voltant d’un 4,5% tant sols per l’augment dels tipus d’interès. Si a aquest dèficit, li afegim el que ja té, al voltant d’un 9%, i el que generaran les mesures de reactivació econòmica, ens en podem anar a un dèficit públic superior al 15% del PIB vs un creixement nominal del PIB del 4%.

2) Risc d’una crisi de divises. La combinació d’un dèficit públic insostenible i una política monetària expansiva poden comportar la pèrdua de credibilitat del Yen, amb greus turbulències en el mercat de divises (la famosa guerra de divises) i conseqüències imprevisibles.

3) Risc d’una crisi immobiliària. Els japonesos que vulguin comprar una vivenda podrien rebrien entre un 10% i un 20% menys de quantitat en préstec, ja que l’augment de tipus d’interès suposa quotes hipotecàries més elevades i per tant menys quantitat de préstec inicial. La concessió de préstecs menys quantiosos comporta pressions baixistes sobre els preus dels immobles. A més a més l’augment de tipus d’interès comportaria quotes hipotecàries més elevades en les hipoteques a tipus variable i per tant un augment de la morositat.

4) Risc d’una crisi bancària i financera. Els bancs, fons d’inversió i de pensions poden patir pèrdues milionàries. El deute públic japonès en mans d’aquests inversors pot perdre al voltant d’un 10% de valor en promig. Si tenim en compte que el deute públic ronda el 220% del PIB, vol dir que els bancs i inversors hauran de suportar pèrdues d’un 22% del PIB japonès. El sector bancari hauria de suportar part d'aquestes pèrdues i les pèrdues potencials provinents de la crisi en el sector immobiliari.

Que aquests riscs existeixin no vol dir que s’hagin de materialitzar. Molt probablement les tensions sorgiran abans d’arribar a aquest escenari i el govern i el Banc del Japó gestionaran la situació i modificaran algunes de les seves intencions inicials, de fet ja ho han fet. Així i tot, vistes a priori, les intencions actuals del govern japonès suposen un gran risc per a l’estabilitat econòmica mundial.

Les hipoteques indexades a la inflació presenten un conjunt d’avantatges. Un d’ells és que eviten l’efecte inclinació (tilt effect).

Què és l’efecte inclinació? És l’efecte que causen els crèdits no indexats a la inflació, augmentant l’esforç financer del prestatari (hipotecat) durant els primers anys de retorn del crèdit.

Veiem-ho amb un exemple. Suposem que un hipotecat manté els seus ingressos reals i la inflació es manté constant en el 5% durant tota la vida de la hipoteca.

En el gràfic 1 veiem com evolucionen els seus ingressos (línea blava) i els pagaments de les quotes hipotecàries (línia vermella) d'una hipoteca a tipus d'interès nominal (les habituals avui en dia). Els ingressos creixent mentre que la quota es manté constant.

En el gràfic 2 veiem com evolucionen els seus ingressos (línia blava) i els pagaments de les quotes hipotecàries (línia  verda) d’una hipoteca indexada a la inflació. Els ingressos i la quota creixen al mateix ritme.

En el primer cas (hipoteques habituals actualment), la quota és manté constant en termes nominals, és a dir, si l'hipotecat va començar pagant 300€, 15 anys més tard continua pagant 300€. En canvi, els seus ingressos augmenten de 1.000€ a 1.980€. D’aquesta manera comença realitzant un esforç financer del 30% (quota de 300€ / ingressos de 1.000€) que posteriorment va minvant. Per exemple, 15 anys més tard ja tant sols és del 15.1% (quota de 300€ / ingressos de 1.980€).

En canvi, per a una mateixa quantitat de préstec, la quota inicial d’una hipoteca indexada a la inflació hauria estat de 177,5€. L’esforç financer inicial hauria estat del 17,8% (177,5€ de quota / 1.000€ d’ingressos). 15 anys més tard, la quota hauria augmentat a 351,5€, però l’esforç financer s’hauria mantingut estable, ja que els ingressos augmenten fins a 1980€ i per tant ( 351,5 / 1.980 = 17,8%). En el gràfic 3 veiem com les hipoteques a tipus d’interès nominal (línia vermella) inclinen l’esforç financer cap als primers anys de la vida del préstec mentre que les hipoteques indexades a la inflació (línia verda) el mantenen constant.

D'aquesta manera, les hipoteques indexades a la inflació protegeixen contra l'efecte inclinació. Molta gent que va demanar hipoteques als anys 1980s i començaments dels 1990s van patir aquest efecte. Durant els primers anys van haver de fer un gran esforç per a pagar l’hipoteca i cap al final de la mateixa podien anar cancel·lant els préstecs perquè les quotes semblaven ridícules.

Un dels principals objectius d’aquest blog és analitzar els beneficis i inconvenients d’indexar a la inflació els principals contractes econòmics. La utilització de gràfics pot ser molt útil en aquest objectiu, i és així que he anat publicant alguns posts utilitzant un model gràfic per a explicar qüestions bàsiques, que espero que permetin posteriorment una millor comprensió de l’anàlisi d'una economia indexada. En aquest post pretenc visualitzar com serien les recessions.

El gràfic 1 mostra el PIB, on les línies verdes mostren la quantitat de béns i serveis que produeix l’economia. En aquest model, el número verd que es troba al costat de les línies verdes indica la quantitat de béns i serveis produïts. 

El gràfic 2 indica que es produeix una crisi o recessió econòmica quan disminueix la quantitat expressada en verd, ja que aquesta indica la quantitat de béns i serveis que produeix l’economia. En aquest cas la producció de béns i serveis disminueix de 100 a 95.

Per a exposar els tipus de recessions econòmiques utilitzaré un exemple molt simplificat en el que no tindré en compte el sector exterior. Suposem que l’economia parteix d’una situació d’equilibri i disposa de:

1) 100 unitats de producció (treball, capital, terra) (línea groga). Per a facilitar l’explicació suposarem que són treballadors tot i que en realitat indiquen factors de producció. Aquests poden produir
2) 200 unitats de producte (béns i serveis) (línies verdes). Per a facilitar-ho suposarem que són camises tot i que en realitat indiquen béns i serveis.
3) La demanda és de 1000 unitats monetàries o euros (línies vermelles).

Partint d’aquests supòsits, tenim:

1) el preu de les camises és 5€ (1000€/200 camises)
2) el salari és 10€ (1000€/100 treballadors), ja que els ingressos es distribueixen entre els factors de producció.
3) la productivitat és 2, ja que cada treballador produeix 2 unitats (200 camises/100 treballadors).

Crisi d’oferta

1. Disminueix la quantitat de factors de producció. (Gràfic 3) Si, ceteris paribus,  disminueix la quantitat de factors de producció, treballadors disponibles en el nostre exemple, de 100 a 95 (pas 2/3 del gràfic 3), també disminuirà la quantitat de camises produïdes (pas 3/3), ja que els treballadors produeixen 2 camises per cap i ara tant sols disposem de 95 treballadors. 190 camises (95 treballadors x 2camises per treballador) enlloc de 200 (100 x 2).

2. Disminueix la productivitat. (Gràfic 4). Si disminueix la productivitat de 2 a 1,9, ceteris paribus, tot i que es manté el nombre de treballadors, aquests produeixen menys i per tant la producció disminueix (pas 2/2). 190 camises (1,9 camises per treballador x 100 treballadors) enlloc de 200 (2 x 100).

Crisi de demanda

3. Disminueix la demanda. (Gràfic 5). Si disminueix la demanda monetària de 1000€ a 950€ (pas 2/5), ceteris paribus, les empreses tant sols vendran 190 camises a 5€ (190 x 5 = 950€). Es veuran obligades a adaptar la producció a la nova demanda, 190 camises enlloc de 200 (pas 3/5) i a reduir el nombre de treballadors que utilitzaven fins ara (pas 4/5), ja que com que el cost de cada treballador és 10€ i si tant sols tenen 950€ d’ingressos, tant sols poden pagar 95 treballadors (950€/10€ per treballador) enlloc de 100. Com que ara els treballadors i les empreses disposen de menys ingressos pot ser que tornin a disminuir la demanda (pas 5/5), iniciant un nou cicle de reducció de la demanda. 

Les principals teories econòmiques i financeres es basen en que el deute emès pels estats té risc zero i ho fan seguint un argument contundent: ¿quin risc existeix de no cobrar quan qui t’ha de pagar pot imprimir els diners que vulgui i quan vulgui? Cap ni un. En canvi, el deute dels agents privats té una prima de risc perquè aquests si que poden pagar amb retard o fins i tot deixar de pagar. Així i tot, en aquesta crisi ens hem acostumat a veure/patir que el deute d'alguns estats tingui primes de risc o que estats que emeten deute amb la seva pròpia moneda vegin degradada la seva qualificació creditícia.

El problema és que hem construït un sistema que no tolera els increments d’inflació (per això el principal mandat del BCE és l’estabilitat de preus), ja que el seu augment provoca grans distorsions en els mercats immobiliari i financer i causa uns grans problemes al sector bancari que s’acaben encomanant a l’economia productiva. D’aquesta manera, el finançament dels governs amb la impressió de diners s’ha convertit en anatema, ja que un dels efectes indesitjats de la mesura (no és l’únic) és que pot generar inflació. Així doncs, al renunciar a aquesta mesura estem acceptant implícitament que hi pugui haver deute públic amb prima de risc i que les famílies i empreses de les economies d’aquests estats, suposant que arribin a obtenir crèdit, suportin uns elevadíssims tipus d’interès (la prima de risc de l’economia + la pròpia). 

Per a acabar amb la prima de risc necessitem doncs un model econòmic que ens permeti finançar els governs amb la impressió de diners quan sigui convenient i que ens protegeixi contra els efectes nocius de la inflació. Una economia indexada (on els principals contractes es troben indexats a la inflació) ens podria permetre assolir aquests objectius, ja que suposant que la impressió de diners causés inflació, tots els agents veurien revaloritzats els seus actius o rendes d’acord amb la inflació i per tant els efectes perversos de la inflació sobre l'economia i els mercats es minimitzarien. El sol fet de saber que aquesta mesura és fàcilment aplicable i que no és solament una possibilitat teòrica, sempre que se segueixin uns criteris clars i transparents a l'hora d'aplicar-la i encara que no s’arribés a utilitzar mai, hauria de fer desaparèixer les primes de risc de tots els deutes públics emesos amb la moneda pròpia de l’emissor i per tant evitaria que les famílies i empreses haguessin de suportar uns tipus d’interès tan alts i una restricció del crèdit tan forta.

Un dels punts cabdals per a sortir de la crisi és realitzar una bona anàlisi de la situació i entendre quin tipus de crisi tenim al davant, ja que les receptes per a cadascuna d’elles varien. Una de les classificacions de les recessions més estesa és la que les divideix entre crisis d’oferta i de demanda.

Les crisis d’oferta es produeixen quan la causa de la disminució de la producció de béns i serveis prové de la capacitat productiva. Aquesta situació es pot produir per diverses causes, com per exemple: 

- Una disminució de la quantitat de factors de producció (treball, capital, terra), ja sigui perquè una catàstrofe natural els destrueixi, perquè els treballadors emigrin o bé perquè s’esgoti una matèria primera, com el petroli.
- Una disminució de la productivitat, ja sigui perquè es perdin coneixements (treballadors menys qualificats) o capacitat organitzativa. En aquest cas es produiran menys béns i serveis tot i tenir la mateixa quantitat de factors de producció.
- Una disminució de la competència, que permeti a les empreses reduir la producció i així obtenir beneficis oligopolístics o monopolístics. 

Les crisis de demanda es produeixen quan el flux de recursos monetaris que entren a la empreses disminueix. Aquesta situació es pot produir per diverses causes com per exemple:

- Disminució de la demanda a causa d'una oferta inadequada. Si l’oferta no s’adequa als canvis constants de la demanda, els clients deixaran de comprar els béns i serveis produïts, les empreses tindran pèrdues i plegaran. Aquest tipus de crisi es pot gairebé considerar com un híbrid d’oferta i demanda.
- Pèrdua de capacitat de demanda. La demanda disminueix perquè els agents privats i/o públics no disposen de suficient cash-flow o recursos monetaris per a continuar demandant la mateixa quantitat de béns i serveis, per exemple, perquè els bancs redueixen la concessió de préstecs als agents econòmics.

Què hem de fer per a evitar una recessió econòmica?
Vist quines són les principals causes de les crisis d’oferta i de demanda cal que complim amb un conjunt de condicions per tal d’evitar una recessió econòmica:

Per a evitar una crisi d'oferta:
- Cal evitar una població activa decreixent.
- Cal disposar d'infraestructures resistents a deterioraments imprevistos  com per exemple catàstrofes naturals. 
- Cal gestionar els recursos naturals de manera sostenible.
- Cal fomentar la formació i la innovació per a que la productivitat no decreixi i es pugui fer front a l’esgotament o escassetat de recursos.
- Cal estimular la competència i evitar situacions monopolístiques o oligopolístiques.

Per a evitar una crisi de demanda:
- Cal facilitar la creació d'empreses, fomentar la formació i disposar d’un mercat laboral sense rigideses per a que l'oferta es pugui adequar a la demanda.
- Cal mantenir la demanda agregada amb la utilització, per exemple, d'estabilitzadors econòmics com els subsidis d’atur, que miren d'evitar que l’acomiadament d’uns treballadors comporti que aquests redueixin la demanda mentre busquen una nova feina. 

Quines situacions s'han produït i quines condicions s’han incomplert?
L’inici de la crisi sembla tenir més elements propis d'una crisi d’oferta. L’increment del preu de les matèries primeres com el petroli, els metalls o els cereals (en nivells màxims a partir de 2006) ens assenyalen la manca d’una gestió sostenible dels recursos o la falta d’innovació per a trobar productes substitutius com els principals responsables de la situació. Aquesta situació inicial però, va desembocar en una gran crisi de demanda. La inflació va comportar una crisi immobiliària i aquesta una crisi bancària amb una forta reducció de la concessió de crèdits al sector privat que va causar la caiguda de la demanda agregada. En algunes economies, com l'espanyola, molt centrades en el sector de la construcció residencial, aquesta causa ha coincidit amb la necessitat d’un canvi de l’estructura productiva, ja que aquesta es va quedar obsoleta al caure la demanda de vivenda.

Què cal fer? Proposta
El que entenem per crisi (altes tasses d’atur, manca de beneficis empresarials, manca de crèdit...) ve produït fonamentalment per incomplir la condició de mantenir la demanda agregada. Aquesta és una condició necessària però no suficient per a evitar una recessió. És a dir, res ens garanteix que no es produirà una crisi si es compleix, ja que hi pot haver altres causes però podem estar segurs que patirem una recessió si no es compleix. El problema és que el model econòmic/financer actual no permet incrementar i sostenir la demanda agregada sense incrementar el risc de crear desequilibris en el mercat financer i en el conjunt de l’economia, ja sigui perquè augmenta el risc de fallida si s'incrementa excessivament l'endeutament públic o perquè augmenta la inflació perjudicant a diversos agents econòmics si s'imprimeixen diners. Per a evitar aquests desequilibris es proposa el que entenem per austeritat, que agreuja el problema de la caiguda de demanda agregada i per tant perpetua la crisi.

En canvi, una economia indexada, tal com ja he exposat i aniré detallant en posteriors posts, permet sostenir i incrementar la demanda agregada sense causar grans desequilibris, ja que la impressió de diners garanteix que es podrà finançar i incrementar de manera sostinguda la demanda agregada mentre la indexació dels contractes a la inflació ens permet minimitzar els efectes negatius d’un possible increment de la inflació. Un cop estabilitzada la demanda agregada, requisit tan necessari per a que flueixi el crèdit com una bona capitalització de la banca, cal gestionar un increment gradual de la demanda, fomentar la formació dels treballadors i facilitar la tasca als emprenedors per a que creïn empreses, innovin i generin llocs de treball.