Cada cop que en els darrers 50 anys ha augmentat la inflació en els EUA s’ha acabat produint un descens en l’activitat de la construcció residencial i posteriorment del conjunt de l’economia (gairebé sempre en forma de crisi immobiliària i econòmica) ¿És casualitat o existeixen raons econòmiques que poden explicar el fenomen?
En primer lloc, cal dir que és un procés que teòricament no hauria de succeir i per tant cal pensar que existeix una causa i cal desconfiar d'una resposta basada en la casualitat. En segon lloc, que tot i que la inflació hi juga un paper determinant, no sembla que la política monetària pugui ser-ne la causa o la solució, ja que tot i el canvi de model que es va produir en els anys 1980s, el procés s’ha continuat produint. En tercer lloc, que és cert que no hi ha consens sobre la resposta i que per diverses raons no es pot donar una resposta taxativa, però també és cert que existeixen raons econòmiques que poden explicar aquest comportament. La meva hipòtesi (en una versió simplificada) és la següent:
La relació entre l’increment de la inflació i la crisi immobiliària es pot explicar pel fet d’utilitzar hipoteques basades en tipus d’interès nominals, que provoquen l’efecte inclinació. Ja he indicat en anteriors posts que l’efecte inclinació provoca que les quotes hipotecàries puguin augmentar un 20, 30 o 40% quan la inflació augmenta un 2%. Aquest fet comporta, per una banda, un descens de la quantitat de préstec que els bancs concedeixen per a comprar una vivenda – i per tant una pressió a la baixa sobre els preus dels immobles i un descens de la demanda si es mantenen els preus de l’oferta – i per un altra, un augment de la morositat que pot comportar un augment de l’oferta de vivenda. Suficients ingredients per a causar una crisi immobiliària. Si a més a més tenim en compte que l’augment de la morositat i el descens de preus pot comportar pèrdues per als bancs, i que aquests tenen incentius per a restringir el crèdit a tots el sectors quan tenen pèrdues, ja podríem explicar les crisis econòmiques posteriors.
Els problemes d’utilitzar hipoteques nominals no s’acaben aquí, ja que l’efecte inclinació no solament causa problemes als hipotecats, el sector immobiliari i bancari, també ocasiona desequilibris macroeconòmics. Quan augmenta la inflació, ens trobem amb una situació paradoxal que porta l’economia gairebé inevitablement cap a la recessió. En els dos posts anteriors hem vist la lògica que seguirien els tipus d'interès si depenien de les decisions d'un banc central que seguís la regla de Taylor o si tendien lliurement cap a l’equilibri i que era coincident en ambdós casos. Quan augmenta la inflació o el canal de Finançament (els fluxos monetaris que van del Sistema bancari als Agents) és superior a l’Estalvi (els fluxos monetaris que van dels Agents al Sistema bancari) cal augmentar els tipus d’interès. En canvi, quan hi ha una recessió econòmica o l’Estalvi és superior al Finançament cal disminuir els tipus d’interès. Doncs bé, ja hem dit que quan augmenta la inflació un 2%, degut a l’efecte inclinació, les quotes hipotecàries ho fan un 20, 30 o 40%. Aquest fet comporta que el canal de l’Estalvi, a causa de l’increment tant elevat de les quotes que provoca l'efecte inclinació, augmenti significativament i pugui superar el canal del Finançament. Si això succeeix (veure gràfics 1 i 2) es donarà simultàniament una situació d’increment de la inflació (requereix un increment de tipus d’interès) i d’un Estalvi superior al Finançament (requereix un descens del tipus d’interès). Quina opció cal triar?
Si el Banc central no intervé i deixa que l’economia busqui el seu equilibri, que és el que va succeir durant els anys 1970s, els tipus d’interès reals disminuiran i la inflació s’anirà accelerant. Com més ho faci, més pronunciat serà l’efecte inclinació, més forta la crisi immobiliària i bancària i més probabilitats de patir una crisi econòmica. Per contra, si opta per augmentar els tipus d’interès per a controlar la inflació seguint la lògica de la regla de Taylor, que és el que ha succeït des dels anys 1980s, aleshores ens trobem amb una reducció de la inversió. Si tenim en compte que l’augment de quotes hipotecàries comporta una caiguda del consum per part de les famílies i hi afegim una reducció de la inversió tindrem una recessió. Per tant, sigui quina sigui la decisió, tenim una alta probabilitat d’acabar patint una recessió econòmica.
Veient els resultats dels increments de la inflació no resulta estrany que hi hagi tants economistes que tinguin com a prioritat evitar una acceleració de la mateixa. Ara be, si la hipòtesi que defenso és certa, el que cal fer per a evitar el problema és utilitzar productes financers que no provoquin l’efecte inclinació, com per exemple els préstecs indexats a la inflació. En definitiva, segons la meva hipòtesi, la causa dels problemes no és la inflació (que teòricament hauria de ser neutra) si no els productes financers que causen desequilibris en els intercanvis de fluxos monetaris quan augmenta la inflació. Una diferència subtil però important.
Representació gràfica
En el gràfic 1 es mostra la situació d’una economia en equilibri.
En el gràfic 2 es mostra com la inflació s'accelera (el flux monetari entre Demanda i Oferta/Producció creix (de 1000 a 1020) mentre els béns i serveis es mantenen constants(100)) i com degut a l'efecte inclinació i al important augment de les quotes hipotecàries el canal de l'Estalvi (de 300 a 350) supera el del Finançament (de 300 a 320). D'aquesta manera es produeix una situació paradoxal ja que mentre l'augment de la inflació requereix un augment dels tipus d'interès, per a que l'Estalvi i el Finançament s'equilibrin cal que els tipus d'interès es redueixin.
Gràfic 1
La relació entre l’increment de la inflació i la crisi immobiliària es pot explicar pel fet d’utilitzar hipoteques basades en tipus d’interès nominals, que provoquen l’efecte inclinació. Ja he indicat en anteriors posts que l’efecte inclinació provoca que les quotes hipotecàries puguin augmentar un 20, 30 o 40% quan la inflació augmenta un 2%. Aquest fet comporta, per una banda, un descens de la quantitat de préstec que els bancs concedeixen per a comprar una vivenda – i per tant una pressió a la baixa sobre els preus dels immobles i un descens de la demanda si es mantenen els preus de l’oferta – i per un altra, un augment de la morositat que pot comportar un augment de l’oferta de vivenda. Suficients ingredients per a causar una crisi immobiliària. Si a més a més tenim en compte que l’augment de la morositat i el descens de preus pot comportar pèrdues per als bancs, i que aquests tenen incentius per a restringir el crèdit a tots el sectors quan tenen pèrdues, ja podríem explicar les crisis econòmiques posteriors.
Els problemes d’utilitzar hipoteques nominals no s’acaben aquí, ja que l’efecte inclinació no solament causa problemes als hipotecats, el sector immobiliari i bancari, també ocasiona desequilibris macroeconòmics. Quan augmenta la inflació, ens trobem amb una situació paradoxal que porta l’economia gairebé inevitablement cap a la recessió. En els dos posts anteriors hem vist la lògica que seguirien els tipus d'interès si depenien de les decisions d'un banc central que seguís la regla de Taylor o si tendien lliurement cap a l’equilibri i que era coincident en ambdós casos. Quan augmenta la inflació o el canal de Finançament (els fluxos monetaris que van del Sistema bancari als Agents) és superior a l’Estalvi (els fluxos monetaris que van dels Agents al Sistema bancari) cal augmentar els tipus d’interès. En canvi, quan hi ha una recessió econòmica o l’Estalvi és superior al Finançament cal disminuir els tipus d’interès. Doncs bé, ja hem dit que quan augmenta la inflació un 2%, degut a l’efecte inclinació, les quotes hipotecàries ho fan un 20, 30 o 40%. Aquest fet comporta que el canal de l’Estalvi, a causa de l’increment tant elevat de les quotes que provoca l'efecte inclinació, augmenti significativament i pugui superar el canal del Finançament. Si això succeeix (veure gràfics 1 i 2) es donarà simultàniament una situació d’increment de la inflació (requereix un increment de tipus d’interès) i d’un Estalvi superior al Finançament (requereix un descens del tipus d’interès). Quina opció cal triar?
Si el Banc central no intervé i deixa que l’economia busqui el seu equilibri, que és el que va succeir durant els anys 1970s, els tipus d’interès reals disminuiran i la inflació s’anirà accelerant. Com més ho faci, més pronunciat serà l’efecte inclinació, més forta la crisi immobiliària i bancària i més probabilitats de patir una crisi econòmica. Per contra, si opta per augmentar els tipus d’interès per a controlar la inflació seguint la lògica de la regla de Taylor, que és el que ha succeït des dels anys 1980s, aleshores ens trobem amb una reducció de la inversió. Si tenim en compte que l’augment de quotes hipotecàries comporta una caiguda del consum per part de les famílies i hi afegim una reducció de la inversió tindrem una recessió. Per tant, sigui quina sigui la decisió, tenim una alta probabilitat d’acabar patint una recessió econòmica.
Veient els resultats dels increments de la inflació no resulta estrany que hi hagi tants economistes que tinguin com a prioritat evitar una acceleració de la mateixa. Ara be, si la hipòtesi que defenso és certa, el que cal fer per a evitar el problema és utilitzar productes financers que no provoquin l’efecte inclinació, com per exemple els préstecs indexats a la inflació. En definitiva, segons la meva hipòtesi, la causa dels problemes no és la inflació (que teòricament hauria de ser neutra) si no els productes financers que causen desequilibris en els intercanvis de fluxos monetaris quan augmenta la inflació. Una diferència subtil però important.
Representació gràfica
En el gràfic 1 es mostra la situació d’una economia en equilibri.
En el gràfic 2 es mostra com la inflació s'accelera (el flux monetari entre Demanda i Oferta/Producció creix (de 1000 a 1020) mentre els béns i serveis es mantenen constants(100)) i com degut a l'efecte inclinació i al important augment de les quotes hipotecàries el canal de l'Estalvi (de 300 a 350) supera el del Finançament (de 300 a 320). D'aquesta manera es produeix una situació paradoxal ja que mentre l'augment de la inflació requereix un augment dels tipus d'interès, per a que l'Estalvi i el Finançament s'equilibrin cal que els tipus d'interès es redueixin.
Gràfic 1
Gràfic 2
RSS Feed
