Les principals teories econòmiques i financeres es basen en que el deute emès pels estats té risc zero i ho fan seguint un argument contundent: ¿quin risc existeix de no cobrar quan qui t’ha de pagar pot imprimir els diners que vulgui i quan vulgui? Cap ni un. En canvi, el deute dels agents privats té una prima de risc perquè aquests si que poden pagar amb retard o fins i tot deixar de pagar. Així i tot, en aquesta crisi ens hem acostumat a veure/patir que el deute d'alguns estats tingui primes de risc o que estats que emeten deute amb la seva pròpia moneda vegin degradada la seva qualificació creditícia.
El problema és que hem construït un sistema que no tolera els increments d’inflació (per això el principal mandat del BCE és l’estabilitat de preus), ja que el seu augment provoca grans distorsions en els mercats immobiliari i financer i causa uns grans problemes al sector bancari que s’acaben encomanant a l’economia productiva. D’aquesta manera, el finançament dels governs amb la impressió de diners s’ha convertit en anatema, ja que un dels efectes indesitjats de la mesura (no és l’únic) és que pot generar inflació. Així doncs, al renunciar a aquesta mesura estem acceptant implícitament que hi pugui haver deute públic amb prima de risc i que les famílies i empreses de les economies d’aquests estats, suposant que arribin a obtenir crèdit, suportin uns elevadíssims tipus d’interès (la prima de risc de l’economia + la pròpia).
Per a acabar amb la prima de risc necessitem doncs un model econòmic que ens permeti finançar els governs amb la impressió de diners quan sigui convenient i que ens protegeixi contra els efectes nocius de la inflació. Una economia indexada (on els principals contractes es troben indexats a la inflació) ens podria permetre assolir aquests objectius, ja que suposant que la impressió de diners causés inflació, tots els agents veurien revaloritzats els seus actius o rendes d’acord amb la inflació i per tant els efectes perversos de la inflació sobre l'economia i els mercats es minimitzarien. El sol fet de saber que aquesta mesura és fàcilment aplicable i que no és solament una possibilitat teòrica, sempre que se segueixin uns criteris clars i transparents a l'hora d'aplicar-la i encara que no s’arribés a utilitzar mai, hauria de fer desaparèixer les primes de risc de tots els deutes públics emesos amb la moneda pròpia de l’emissor i per tant evitaria que les famílies i empreses haguessin de suportar uns tipus d’interès tan alts i una restricció del crèdit tan forta.
El problema és que hem construït un sistema que no tolera els increments d’inflació (per això el principal mandat del BCE és l’estabilitat de preus), ja que el seu augment provoca grans distorsions en els mercats immobiliari i financer i causa uns grans problemes al sector bancari que s’acaben encomanant a l’economia productiva. D’aquesta manera, el finançament dels governs amb la impressió de diners s’ha convertit en anatema, ja que un dels efectes indesitjats de la mesura (no és l’únic) és que pot generar inflació. Així doncs, al renunciar a aquesta mesura estem acceptant implícitament que hi pugui haver deute públic amb prima de risc i que les famílies i empreses de les economies d’aquests estats, suposant que arribin a obtenir crèdit, suportin uns elevadíssims tipus d’interès (la prima de risc de l’economia + la pròpia).
Per a acabar amb la prima de risc necessitem doncs un model econòmic que ens permeti finançar els governs amb la impressió de diners quan sigui convenient i que ens protegeixi contra els efectes nocius de la inflació. Una economia indexada (on els principals contractes es troben indexats a la inflació) ens podria permetre assolir aquests objectius, ja que suposant que la impressió de diners causés inflació, tots els agents veurien revaloritzats els seus actius o rendes d’acord amb la inflació i per tant els efectes perversos de la inflació sobre l'economia i els mercats es minimitzarien. El sol fet de saber que aquesta mesura és fàcilment aplicable i que no és solament una possibilitat teòrica, sempre que se segueixin uns criteris clars i transparents a l'hora d'aplicar-la i encara que no s’arribés a utilitzar mai, hauria de fer desaparèixer les primes de risc de tots els deutes públics emesos amb la moneda pròpia de l’emissor i per tant evitaria que les famílies i empreses haguessin de suportar uns tipus d’interès tan alts i una restricció del crèdit tan forta.
RSS Feed
