Un dels principals enigmes del comportament de l’atur a la Unió Europea és el pronunciat increment que es va produir en els anys 1980s i la seva persistència posterior. Tal com s’observa en el gràfic, la mitjana entre 1960 i 1975 fou del 2,3% mentre que a partir del 1985 ha estat del 9,1%.
Evolució de l'atur UE-15
Evolució de l'atur UE-15
En el gràfic la línea blava mostra el percentatge d’atur de la UE-15, les línees intermitents mostren la mitjana de la taxa d’atur (1960-1975) i (1985-2012). Les franges grises mostren els períodes de recessió econòmica i la franja verda mostra el moment aproximat de canvi de model econòmic.
L'augment de l’atur entre 1975 i 1985 pot quedar explicat parcialment per les crisis de 1974-75 i 1980 i pel canvi de política monetària a partir dels anys 1980s, que va comportar un augment dels tipus d’interès reals. El problema és que a partir dels anys 1990s el creixement econòmic va retornar i els tipus reals es van reduir i aquests fets no semblen haver comportat un retorn de l’atur als nivells anteriors. La reunificació alemanya, amb uns costs significatius per a l’antiga RFA, o l’entrada de Xina en el comerç internacional, amb una forta deslocalització no semblen suficients per a explicar el fenomen, ja que la UE ha tingut una balança per compte corrent força equilibrada. Diversos economistes han ofert explicacions, com per exemple una baixa capitalització a partir dels anys 1980s degut als alts tipus d’interès reals, un augment de la participació, rigideses en el mercat laboral, excessiva protecció als aturats o elevats costs laborals... O. Blanchard recull les principals possibles causes a "European Unemployment: The evolution of facts and ideas". Altres consideren que ens trobem davant la fi del treball i que el sistema no és ni serà capaç de donar feina a tothom que ho vulgui. L’atur és un fenomen complex i pot ser que aquestes raons i d’altres puguin explicar parcialment l’evolució de l’atur a la UE, però aquestes explicacions tenen dificultats per explicar el canvi sobtat que es va produir a principis dels anys 1980s i la persistència posterior.
Una hipòtesi que crec que caldria valorar és la influència del canvi de model econòmic que es va produir a principis dels anys 1980s. Simplificant, després de les profundes crisis dels anys 1970s, les economies occidentals varen passar a un model basat en el control de la inflació i l’estabilitat de preus. És justament quan s’implementà aquest model que l’atur començà a tenir un comportament diferent. A més a més, la UE ha aplicat el model d’estabilitat de preus de manera més estricta que no pas els EUA, i aquests, a diferència de la UE, van aconseguir al voltant de l'any 2000 retornar a les antigues taxes d’atur. Així i tot, el model s'aplica a banda i banda de l'Atlàntic i en ambdós casos existeix un gran nombre de persones que han renunciat a buscar feina o que tenen menys feina de la que voldrien i que no compten com a aturats.
Evolució de l'atur a UE-15 i EUA
L'augment de l’atur entre 1975 i 1985 pot quedar explicat parcialment per les crisis de 1974-75 i 1980 i pel canvi de política monetària a partir dels anys 1980s, que va comportar un augment dels tipus d’interès reals. El problema és que a partir dels anys 1990s el creixement econòmic va retornar i els tipus reals es van reduir i aquests fets no semblen haver comportat un retorn de l’atur als nivells anteriors. La reunificació alemanya, amb uns costs significatius per a l’antiga RFA, o l’entrada de Xina en el comerç internacional, amb una forta deslocalització no semblen suficients per a explicar el fenomen, ja que la UE ha tingut una balança per compte corrent força equilibrada. Diversos economistes han ofert explicacions, com per exemple una baixa capitalització a partir dels anys 1980s degut als alts tipus d’interès reals, un augment de la participació, rigideses en el mercat laboral, excessiva protecció als aturats o elevats costs laborals... O. Blanchard recull les principals possibles causes a "European Unemployment: The evolution of facts and ideas". Altres consideren que ens trobem davant la fi del treball i que el sistema no és ni serà capaç de donar feina a tothom que ho vulgui. L’atur és un fenomen complex i pot ser que aquestes raons i d’altres puguin explicar parcialment l’evolució de l’atur a la UE, però aquestes explicacions tenen dificultats per explicar el canvi sobtat que es va produir a principis dels anys 1980s i la persistència posterior.
Una hipòtesi que crec que caldria valorar és la influència del canvi de model econòmic que es va produir a principis dels anys 1980s. Simplificant, després de les profundes crisis dels anys 1970s, les economies occidentals varen passar a un model basat en el control de la inflació i l’estabilitat de preus. És justament quan s’implementà aquest model que l’atur començà a tenir un comportament diferent. A més a més, la UE ha aplicat el model d’estabilitat de preus de manera més estricta que no pas els EUA, i aquests, a diferència de la UE, van aconseguir al voltant de l'any 2000 retornar a les antigues taxes d’atur. Així i tot, el model s'aplica a banda i banda de l'Atlàntic i en ambdós casos existeix un gran nombre de persones que han renunciat a buscar feina o que tenen menys feina de la que voldrien i que no compten com a aturats.
Evolució de l'atur a UE-15 i EUA
En el gràfic, la línia blava mostra l'atur a la UE. Les línies intermitents blaves mostren les mitjanes de l'atur a la UE amb dos nivells ben diferents. La línia vermella mostra l'evolució de l'atur als EUA que sembla fluctuar la voltant de la mitjana (línia intermitent vermella).
El model d'estabilitat de preus implementat a partir dels 1980s parteix de dues premisses respecte a l’atur: 1) que la relació entre la inflació i l'atur és neutra a llarg termini i que, per tant, qualsevol estímul econòmic tant sols té efectes temporals que desapareixen amb el temps i 2) un nivell baix i estable d’inflació comporta que l’atur es trobi en el seu nivell natural. Això comporta que els alts nivells d'atur es considerin estructurals i que es busqui resoldre el problema per la via dels subsidis i la liberalització del mercat laboral enlloc de millorar l'ocupació via estímul econòmic.
Ara bé, aquestes premisses tant sols es poden sostenir si l’economia es troba sempre en equilibri. En canvi, si l’economia no es troba en equilibri i hi ha atur, un estímul econòmic, ceteris paribus, hauria de generar ocupació a més a més d’inflació. Els models basats en agents racionals que consideren que l'economia es troba sempre en equilibri ja no tenen el predicament que tenien als anys 1970s i 1980s. Qüestions com l'asimetria informativa, la psicologia (behavioural economics) o la creació d'empreses juguen un rol cada vegada més destacat en la teoria econòmica actual i ens indiquen que en l'economia es produeixen forces que fan que aquesta tendeixi a l'equilibri i forces que fan que l'equilibri canviï constantment, de manera que aquesta mai es trobi realment en equilibri.
Per tant, un model que, com l'economia indexada, ens permetés estimular l’economia, sense que la inflació ens perjudiqués significativament, hauria de ser capaç de contribuir a reduir els nivells d’atur, sens perjudici que en moltes economies de la UE calgui aplicar altres mesures igualment necessàries per a assolir aquest objectiu.
El model d'estabilitat de preus implementat a partir dels 1980s parteix de dues premisses respecte a l’atur: 1) que la relació entre la inflació i l'atur és neutra a llarg termini i que, per tant, qualsevol estímul econòmic tant sols té efectes temporals que desapareixen amb el temps i 2) un nivell baix i estable d’inflació comporta que l’atur es trobi en el seu nivell natural. Això comporta que els alts nivells d'atur es considerin estructurals i que es busqui resoldre el problema per la via dels subsidis i la liberalització del mercat laboral enlloc de millorar l'ocupació via estímul econòmic.
Ara bé, aquestes premisses tant sols es poden sostenir si l’economia es troba sempre en equilibri. En canvi, si l’economia no es troba en equilibri i hi ha atur, un estímul econòmic, ceteris paribus, hauria de generar ocupació a més a més d’inflació. Els models basats en agents racionals que consideren que l'economia es troba sempre en equilibri ja no tenen el predicament que tenien als anys 1970s i 1980s. Qüestions com l'asimetria informativa, la psicologia (behavioural economics) o la creació d'empreses juguen un rol cada vegada més destacat en la teoria econòmica actual i ens indiquen que en l'economia es produeixen forces que fan que aquesta tendeixi a l'equilibri i forces que fan que l'equilibri canviï constantment, de manera que aquesta mai es trobi realment en equilibri.
Per tant, un model que, com l'economia indexada, ens permetés estimular l’economia, sense que la inflació ens perjudiqués significativament, hauria de ser capaç de contribuir a reduir els nivells d’atur, sens perjudici que en moltes economies de la UE calgui aplicar altres mesures igualment necessàries per a assolir aquest objectiu.
RSS Feed
