El meu interès per l’economia indexada prové d’un problema inicial; creia (i encara ho crec) que era completament irracional que les quotes hipotecàries augmentessin un 30 o 40% tant sols perquè la inflació i els tipus d’interès haguessin augmentat un 2%. Intuïtivament vaig pensar que la solució a aquest problema es trobava en la indexació a la inflació de les quotes hipotecàries, que d’aquesta manera augmentarien al mateix ritme que la inflació i deixarien de causar aquest greu problema als hipotecats. Simultàniament però vaig sospitar d’aquesta opció perquè no podia ser que una cosa tant lògica no s’estigués fent. Algun problema hi devia haver i em vaig posar a investigar sobre la qüestió. Tot i que les hipoteques indexades a la inflació presenten diversos problemes o inconvenients considero que aquests són inferiors als beneficis que aporten. Així i tot, en dues ocasions vaig creure temporalment que els inconvenients eren superiors als beneficis. La primera vegada va ser tot just començar a llegir sobre el tema i comprovar que un dels problemes que podien presentar les hipoteques indexades era el de l’amortització negativa.
Què és l’amortització negativa? Diem que un préstec té amortització negativa quan el deute enlloc de decréixer s’incrementa perquè les quotes ni tant sols paguen els interessos nominals del deute. Així, un banc pot concedir a un prestatari 100.000 € i tres anys més tard tenir un deute de 105.000 €.
La meva reacció inicial va ser: “Si aquestes hipoteques poden comportar amortitzacions negatives, no es poden introduir en el mercat. El problema d’uns hipotecats amb un deute creixent i superior al que inicialment van assumir supera els beneficis de la indexació”. Vaig voler comprovar-ho en un full de càlcul i, efectivament, vaig obtenir que en determinades circumstàncies es donaven casos d’amortització negativa. Eren els casos en que la inflació era molt més elevada que no pas el tipus d’interès real. Així, per a una hipoteca a 25 anys, si els tipus reals són del 2% i la inflació és del 2% (nominals del 4%) no es produeix amortització negativa. En canvi, si la inflació és del 5% (nominals del 7%) si que se'n produeix. No obstant, tot i l’amortització negativa inicial, el deute sempre s’acabava retornant, ja que les quotes finals, que anaven creixent d'acord amb la inflació, eren molt elevades i permetien cancel·lar el deute. Llavors em vaig adonar del meu error: Havia patit il·lusió monetària (Per cert, si hagués continuat llegint literatura sobre el tema hauria arribat abans a la mateixa conclusió).
Què és la il·lusió monetària? És creure que el valor dels diners es troba en el seu valor nominal i no pas en el real. Per exemple, hom pateix il·lusió monetària si al passar a tenir 110€ enlloc de 100€ creu que s’ha enriquit perquè disposa nominalment de més diners, quan en realitat s’ha empobrit perquè el cistell de la compra ha augmentat de 100€ a 120€.
Jo també havia patit il·lusió monetària perquè havia cregut que l’hipotecat es trobava més endeutat pel fet que el seu deute havia augmentat nominalment quan en realitat, en termes reals, s’havia reduït. Si agafem l’exemple anterior i que podem veure en el gràfic inferior (tipus reals 2%, inflació 5%), observem que el deute nominal augmenta dels 100€ inicials als 107,6 € en el sisè any, però aleshores la inflació ja ha fet augmentar els preus un 34%. Per tant, encara que en termes nominals el deute hagi augmentat, en termes reals és de (107,6€ / 1,34) = 80,3 €reals i ha disminuït.
Així doncs, les hipoteques a tipus d'interès real i indexades a la inflació comporten en determinades circumstàncies amortitzacions negatives en termes nominals però mai en termes reals (que és el que compta si no volem patir il·lusió monetària).
Què és l’amortització negativa? Diem que un préstec té amortització negativa quan el deute enlloc de decréixer s’incrementa perquè les quotes ni tant sols paguen els interessos nominals del deute. Així, un banc pot concedir a un prestatari 100.000 € i tres anys més tard tenir un deute de 105.000 €.
La meva reacció inicial va ser: “Si aquestes hipoteques poden comportar amortitzacions negatives, no es poden introduir en el mercat. El problema d’uns hipotecats amb un deute creixent i superior al que inicialment van assumir supera els beneficis de la indexació”. Vaig voler comprovar-ho en un full de càlcul i, efectivament, vaig obtenir que en determinades circumstàncies es donaven casos d’amortització negativa. Eren els casos en que la inflació era molt més elevada que no pas el tipus d’interès real. Així, per a una hipoteca a 25 anys, si els tipus reals són del 2% i la inflació és del 2% (nominals del 4%) no es produeix amortització negativa. En canvi, si la inflació és del 5% (nominals del 7%) si que se'n produeix. No obstant, tot i l’amortització negativa inicial, el deute sempre s’acabava retornant, ja que les quotes finals, que anaven creixent d'acord amb la inflació, eren molt elevades i permetien cancel·lar el deute. Llavors em vaig adonar del meu error: Havia patit il·lusió monetària (Per cert, si hagués continuat llegint literatura sobre el tema hauria arribat abans a la mateixa conclusió).
Què és la il·lusió monetària? És creure que el valor dels diners es troba en el seu valor nominal i no pas en el real. Per exemple, hom pateix il·lusió monetària si al passar a tenir 110€ enlloc de 100€ creu que s’ha enriquit perquè disposa nominalment de més diners, quan en realitat s’ha empobrit perquè el cistell de la compra ha augmentat de 100€ a 120€.
Jo també havia patit il·lusió monetària perquè havia cregut que l’hipotecat es trobava més endeutat pel fet que el seu deute havia augmentat nominalment quan en realitat, en termes reals, s’havia reduït. Si agafem l’exemple anterior i que podem veure en el gràfic inferior (tipus reals 2%, inflació 5%), observem que el deute nominal augmenta dels 100€ inicials als 107,6 € en el sisè any, però aleshores la inflació ja ha fet augmentar els preus un 34%. Per tant, encara que en termes nominals el deute hagi augmentat, en termes reals és de (107,6€ / 1,34) = 80,3 €reals i ha disminuït.
Així doncs, les hipoteques a tipus d'interès real i indexades a la inflació comporten en determinades circumstàncies amortitzacions negatives en termes nominals però mai en termes reals (que és el que compta si no volem patir il·lusió monetària).