A finals dels anys 1960s el sistema monetari basat en els acords de Bretton Woods es va començar a esfondrar donant pas a un període de recurrents increments de la inflació i recessions econòmiques. Entre 1969 i 1982 els EUA van patir 4 recessions econòmiques, alguna d'elles molt pronunciada. Les polítiques d'estimul de la demanda es varen mostrar poc eficaces ja que provocaven encara més inflació, empitjorant a curt termini la situació econòmica. D'aquesta manera va entrar en crisi el model keynesià. Economistes com Friedman, que havien criticat les interpretacions keynesianes de la corba de Phillips, anaren prenent rellevància i les seves propostes monetaristes s'acabaren imposant a principis dels anys 1980s. L'objectiu era clar: evitar la inflació. Per a evitar-la es varen proposar un conjunt de mesures: 1) liberalitzar els mercats fomentant la competència, 2) evitar dèficits públics excessius i finançar-los amb deute públic enlloc de fer-ho amb la impressió de diner i 3) Fomentar la independència dels Bancs Centrals, que amb la seva política monetària havien de tenir com a principal objectiu l'estabilitat de preus.
Aquest canvi de model econòmic va coincidir en el temps amb l'arribada al poder als EUA, el Regne Unit o Alemanya de governs de partits de dreta i es va dir que era una revolució neoliberal, però el canvi era més profund i estructural tal com va demostrar el fet que els governs d'esquerres van seguir amb el mateix model. D'aquí que sorgissin expressions com "pensament únic" per a descriure la situació. Era difícil canviar de model ja que entre 1982 i 2007 el creixement fou més elevat que no pas durant el període 1969-82 i tant sols hi va haver dues recessions als EUA, la segona de les quals (2001) ha estat la més suau de totes (de fet, segons les dades del Bureau of Economic Analysis, ni tant sols hi va haver dos trimestres seguits de decreixement). El període se'l coneix com la gran moderació. La globalització i els baixos salaris en les economies emergents van facilitar la baixa inflació durant els 1980s i 1990s però a partir dels 2000s el creixement d'aquestes economies va començar a tensar els mercats de matèries primeres i van aparèixer tensions inflacionistes, obligant a la Fed a canviar la seva política monetària. L'experiència es repetia, augment de les tensions inflacionistes i recessió econòmica.
El problema principal però no és que el model hagi estat incapaç d'evitar la recessió sinó que es mostra impotent per a resoldre-la. Algunes de les mesures que podrien ajudar a mitigar-la o solucionar-la com un augment de la demanda pública no es poden fer de manera sostinguda perquè van en contra dels principis del model. Un finançament de la despesa pública amb la impressió de diners podria fomentar la inflació i un fort dèficit finançat exclusivament amb deute públic sembla inviable a llarg termini.
És la única opció que tenim? No. La inflació resulta tant perjudicial perquè els principals contractes no es troben indexats a la inflació i per tant quan aquesta augmenta causa nombrosos desequilibris i pèrdues a hipotecats, estalviadors, al mercat d'actius, el sistema bancari... però si tinguéssim contractes indexats a la inflació la seva influència seria quasi menyspreable amb inflacions baixes (< 10%). El principal problema per a impulsar una despesa pública que desencalli la situació actual és que aquesta pot provocar inflació, però si la inflació resulta neutra, el factor limitant desapareix. Sorgiran problemes per a gestionar-ho, però són problemes conjunturals i no estructurals. És molt diferent que pugui tenir problemes en funció de quina decisió prenc que tenir-los pel fet de prendre una decisió sigui quina sigui.
Les opcions que tenim davant el problema de la inflació són similars a les que tenim enfront d'una malaltia contagiosa com la grip. Podem optar per l'aïllament renunciant als medicaments o per una vacunació. L'aïllament ens pot semblar meravellós mentre no emmalaltim, però el dia que les barreres no funcionen agafem una forta grip i a més a més no podem prendre medicaments per a alleugerir la situació. La vacuna pot tenir efectes secundaris però si agafem la grip, la malaltia és menys traumàtica i podem sortir de casa a buscar altres remeis. Potser ha arribat l'hora de canviar d'estratègia.
Aquest canvi de model econòmic va coincidir en el temps amb l'arribada al poder als EUA, el Regne Unit o Alemanya de governs de partits de dreta i es va dir que era una revolució neoliberal, però el canvi era més profund i estructural tal com va demostrar el fet que els governs d'esquerres van seguir amb el mateix model. D'aquí que sorgissin expressions com "pensament únic" per a descriure la situació. Era difícil canviar de model ja que entre 1982 i 2007 el creixement fou més elevat que no pas durant el període 1969-82 i tant sols hi va haver dues recessions als EUA, la segona de les quals (2001) ha estat la més suau de totes (de fet, segons les dades del Bureau of Economic Analysis, ni tant sols hi va haver dos trimestres seguits de decreixement). El període se'l coneix com la gran moderació. La globalització i els baixos salaris en les economies emergents van facilitar la baixa inflació durant els 1980s i 1990s però a partir dels 2000s el creixement d'aquestes economies va començar a tensar els mercats de matèries primeres i van aparèixer tensions inflacionistes, obligant a la Fed a canviar la seva política monetària. L'experiència es repetia, augment de les tensions inflacionistes i recessió econòmica.
El problema principal però no és que el model hagi estat incapaç d'evitar la recessió sinó que es mostra impotent per a resoldre-la. Algunes de les mesures que podrien ajudar a mitigar-la o solucionar-la com un augment de la demanda pública no es poden fer de manera sostinguda perquè van en contra dels principis del model. Un finançament de la despesa pública amb la impressió de diners podria fomentar la inflació i un fort dèficit finançat exclusivament amb deute públic sembla inviable a llarg termini.
És la única opció que tenim? No. La inflació resulta tant perjudicial perquè els principals contractes no es troben indexats a la inflació i per tant quan aquesta augmenta causa nombrosos desequilibris i pèrdues a hipotecats, estalviadors, al mercat d'actius, el sistema bancari... però si tinguéssim contractes indexats a la inflació la seva influència seria quasi menyspreable amb inflacions baixes (< 10%). El principal problema per a impulsar una despesa pública que desencalli la situació actual és que aquesta pot provocar inflació, però si la inflació resulta neutra, el factor limitant desapareix. Sorgiran problemes per a gestionar-ho, però són problemes conjunturals i no estructurals. És molt diferent que pugui tenir problemes en funció de quina decisió prenc que tenir-los pel fet de prendre una decisió sigui quina sigui.
Les opcions que tenim davant el problema de la inflació són similars a les que tenim enfront d'una malaltia contagiosa com la grip. Podem optar per l'aïllament renunciant als medicaments o per una vacunació. L'aïllament ens pot semblar meravellós mentre no emmalaltim, però el dia que les barreres no funcionen agafem una forta grip i a més a més no podem prendre medicaments per a alleugerir la situació. La vacuna pot tenir efectes secundaris però si agafem la grip, la malaltia és menys traumàtica i podem sortir de casa a buscar altres remeis. Potser ha arribat l'hora de canviar d'estratègia.
RSS Feed
