Els governs tenen tres grans maneres de finançar la seva despesa: recaptant imposts, emetent deute o imprimint diners (no per a donar liquiditat al sistema bancari tal com fan actualment molts bancs centrals sinó entregant-los directament als governs per a que gastin). Són tres tipus d’imposicions diferents: la recaptació i la impressió de diners suposen una imposició sobre el present (una detraient diners de famílies i empreses i l’altra devaluant el valor dels diners) mentre que l’endeutament suposa l’assumpció d’un impost futur.
Teòricament es poden utilitzar qualsevol de les tres fonts, ja que cadascuna té els seus avantatges i inconvenients. Ara bé, en una economia que funcionés adequadament i amb plena ocupació, la recaptació i l’endeutament serien suficients. La recaptació d’imposts serviria per a finançar la despesa corrent i el servei del deute (interessos més amortitzacions) i l’endeutament serviria per a finançar noves inversions. La tercera opció, la impressió de diners, permetria augmentar la despesa pública tot generant inflació i, per tant, reduint el poder adquisitiu dels consumidors. La inflació suposaria aleshores un impost similar a un increment temporal de l’IVA. Com que els governs ja poden obtenir l'IVA de manera continuada per la via de la recaptació i sense la necessitat de patir inflació i com que tenim un sistema que és molt fràgil respecte als augments de la inflació, ja que provoquen uns grans desequilibris macroeconòmics, aquesta opció és tabú en la majoria d’economies desenvolupades.
Ara bé, ¿en una economia en crisi en la que hi ha una manca de demanda, continuen sent la recaptació i l’endeutament les dues millors opcions?
Un augment de la recaptació fiscal no resol el problema de l’augment de demanda a curt termini. Si el govern augmenta els imposts, per exemple l’IVA o la renda, podrà augmentar la despesa pública però ho farà a canvi de reduir la despesa privada. En definitiva, el que guanyem per una banda o perdem per l’altra i, per tant, és una mesura ineficaç.
L’augment de la despesa via endeutament si que comportaria un augment de la demanda a curt termini, però a canvi d’haver d’assumir més imposts en el futur, carregant sobre les generacions futures els problemes actuals. A més a més comportaria uns altres costs a curt termini com uns tipus d’interès més alts per a empreses i famílies (efecte crowding out) o una prima de risc sobre els interessos més elevada si s’utilitza per a finançar despesa corrent, generant un deute insostenible.
La impressió de diners permet augmentar la demanda a curt termini, ja que suposa un augment de la despesa i a més a més, sense detraure d’entrada la capacitat de consum dels agents privats ni augmentar l’endeutament. Els detractors diran que tant sols aconseguirem que augmenti la inflació, però aquesta afirmació tant sols és certa quan hi ha plena ocupació i/o impedim la competència i la creació d’empreses. Quan hi ha un atur elevat i facilitem la competència i la creació d’empreses, l’augment de la demanda genera inflació però també ocupació. De fet, com més atur hi ha, més ocupació i menys inflació genera. Per tant, és la millor opció, ja que és eficaç, permet augmentar la demanda a curt termini, i fer-ho amb el menor cost possible, ja que no tot l’augment de demanda suposarà inflació (l’impost).
Si és la millor opció, per què no s'utilitza? Existeixen diverses raons però fonamentalment perquè a mesura que l’atur vagi disminuint, la impressió de diners cada cop generarà més inflació i menys ocupació. Quan arribem a la plena ocupació tant sols generarà inflació. Ja hem dit que tenim un sistema econòmic molt fràgil respecte a la inflació i per tant, podria ser que arribés un moment en el que els increments de la inflació generessin més problemes que no pas els que resolen. La por a que això es pugui arribar a produir fa que aquesta opció sigui considerada tabú i quedi descartada ja d'entrada. Ara bé, els problemes macroeconòmics generats per la inflació es poden minimitzar amb una economia indexada (en la que els principals contractes es troben indexats a la inflació). Així, en una economia indexada, la impressió de diners, que teòricament és la millor opció en una situació de crisi de demanda, es podria utilitzar fins arribar a la plena ocupació.
Exemple
Suposem que en una economia immersa en una crisi de demanda, amb altes taxes d’atur, i on es facilita la creació d’empreses i es fomenta la competència, hi ha un govern que vol augmentar la despesa pública en 10.000 milions €. Té tres opcions: augmentar la recaptació, endeutar-se o imprimir diners. Simplificant-ho molt, els resultats que obtindria per a cada opció serien els següents:
Teòricament es poden utilitzar qualsevol de les tres fonts, ja que cadascuna té els seus avantatges i inconvenients. Ara bé, en una economia que funcionés adequadament i amb plena ocupació, la recaptació i l’endeutament serien suficients. La recaptació d’imposts serviria per a finançar la despesa corrent i el servei del deute (interessos més amortitzacions) i l’endeutament serviria per a finançar noves inversions. La tercera opció, la impressió de diners, permetria augmentar la despesa pública tot generant inflació i, per tant, reduint el poder adquisitiu dels consumidors. La inflació suposaria aleshores un impost similar a un increment temporal de l’IVA. Com que els governs ja poden obtenir l'IVA de manera continuada per la via de la recaptació i sense la necessitat de patir inflació i com que tenim un sistema que és molt fràgil respecte als augments de la inflació, ja que provoquen uns grans desequilibris macroeconòmics, aquesta opció és tabú en la majoria d’economies desenvolupades.
Ara bé, ¿en una economia en crisi en la que hi ha una manca de demanda, continuen sent la recaptació i l’endeutament les dues millors opcions?
Un augment de la recaptació fiscal no resol el problema de l’augment de demanda a curt termini. Si el govern augmenta els imposts, per exemple l’IVA o la renda, podrà augmentar la despesa pública però ho farà a canvi de reduir la despesa privada. En definitiva, el que guanyem per una banda o perdem per l’altra i, per tant, és una mesura ineficaç.
L’augment de la despesa via endeutament si que comportaria un augment de la demanda a curt termini, però a canvi d’haver d’assumir més imposts en el futur, carregant sobre les generacions futures els problemes actuals. A més a més comportaria uns altres costs a curt termini com uns tipus d’interès més alts per a empreses i famílies (efecte crowding out) o una prima de risc sobre els interessos més elevada si s’utilitza per a finançar despesa corrent, generant un deute insostenible.
La impressió de diners permet augmentar la demanda a curt termini, ja que suposa un augment de la despesa i a més a més, sense detraure d’entrada la capacitat de consum dels agents privats ni augmentar l’endeutament. Els detractors diran que tant sols aconseguirem que augmenti la inflació, però aquesta afirmació tant sols és certa quan hi ha plena ocupació i/o impedim la competència i la creació d’empreses. Quan hi ha un atur elevat i facilitem la competència i la creació d’empreses, l’augment de la demanda genera inflació però també ocupació. De fet, com més atur hi ha, més ocupació i menys inflació genera. Per tant, és la millor opció, ja que és eficaç, permet augmentar la demanda a curt termini, i fer-ho amb el menor cost possible, ja que no tot l’augment de demanda suposarà inflació (l’impost).
Si és la millor opció, per què no s'utilitza? Existeixen diverses raons però fonamentalment perquè a mesura que l’atur vagi disminuint, la impressió de diners cada cop generarà més inflació i menys ocupació. Quan arribem a la plena ocupació tant sols generarà inflació. Ja hem dit que tenim un sistema econòmic molt fràgil respecte a la inflació i per tant, podria ser que arribés un moment en el que els increments de la inflació generessin més problemes que no pas els que resolen. La por a que això es pugui arribar a produir fa que aquesta opció sigui considerada tabú i quedi descartada ja d'entrada. Ara bé, els problemes macroeconòmics generats per la inflació es poden minimitzar amb una economia indexada (en la que els principals contractes es troben indexats a la inflació). Així, en una economia indexada, la impressió de diners, que teòricament és la millor opció en una situació de crisi de demanda, es podria utilitzar fins arribar a la plena ocupació.
Exemple
Suposem que en una economia immersa en una crisi de demanda, amb altes taxes d’atur, i on es facilita la creació d’empreses i es fomenta la competència, hi ha un govern que vol augmentar la despesa pública en 10.000 milions €. Té tres opcions: augmentar la recaptació, endeutar-se o imprimir diners. Simplificant-ho molt, els resultats que obtindria per a cada opció serien els següents:
1) L'augment de la recaptació d'imposts permet que el govern augmenti la despesa pública en 10.000 (1ª columna), augmentant els imposts actuals (2ª columna) en 10.000. La mesura no té cap benefici social (4ª columna) (10.000 -10.000 = 0) ni temporal, ja que tot l’augment de la despesa pública comporta una reducció de la despesa privada actual.
2) L’endeutament permet que el govern augmenti la despesa pública en 10.000 (1ª columna), augmentant els imposts futurs (3ª columna) en 10.000. La mesura no té cap benefici social (4ª columna) (10.000 -10.000 = 0) ja que els beneficis de l’augment de la demanda present es fan a costa de la demanda futura. Ajuda a resoldre el problema actual, carregant-lo sobre les espatlles de les generacions futures.
3) La impressió de diners permet que el govern augmenti la despesa pública en 10.000 (1ª columna), amb un impost present de 2.000 (2ª columna) i sense cost futur (3ª columna). Aquesta mesura si que té un benefici social de 8.000 (4ª columna), (10.000 – 2.000 = 8.000). L’impost sobre els agents privats (2.000) prové de l’augment de la inflació, que minva el seu poder adquisitiu. Gràcies a que en una economia amb atur i en la que es facilita la creació d’empreses i la competència, l’augment de la demanda genera tant ocupació com inflació, no tot l'augment de la despesa serà inflació (és a dir, impost). Així, per exemple, si l’any següent l’atur s’hagués reduït i el govern tornés a gastar imprimint 10.000, l’impost s’incrementaria, per exemple a 4.000, ja que la mesura provocaria una reducció menor de l'atur i una inflació més elevada. L’augment de la inflació (l’impost) seria de 10.000 quan s’arribés a la plena ocupació.
Així doncs, la impressió de diners és la millor opció en una economia amb atur i en la que es faciliti la creació d’empreses i es fomenti la competència.
2) L’endeutament permet que el govern augmenti la despesa pública en 10.000 (1ª columna), augmentant els imposts futurs (3ª columna) en 10.000. La mesura no té cap benefici social (4ª columna) (10.000 -10.000 = 0) ja que els beneficis de l’augment de la demanda present es fan a costa de la demanda futura. Ajuda a resoldre el problema actual, carregant-lo sobre les espatlles de les generacions futures.
3) La impressió de diners permet que el govern augmenti la despesa pública en 10.000 (1ª columna), amb un impost present de 2.000 (2ª columna) i sense cost futur (3ª columna). Aquesta mesura si que té un benefici social de 8.000 (4ª columna), (10.000 – 2.000 = 8.000). L’impost sobre els agents privats (2.000) prové de l’augment de la inflació, que minva el seu poder adquisitiu. Gràcies a que en una economia amb atur i en la que es facilita la creació d’empreses i la competència, l’augment de la demanda genera tant ocupació com inflació, no tot l'augment de la despesa serà inflació (és a dir, impost). Així, per exemple, si l’any següent l’atur s’hagués reduït i el govern tornés a gastar imprimint 10.000, l’impost s’incrementaria, per exemple a 4.000, ja que la mesura provocaria una reducció menor de l'atur i una inflació més elevada. L’augment de la inflació (l’impost) seria de 10.000 quan s’arribés a la plena ocupació.
Així doncs, la impressió de diners és la millor opció en una economia amb atur i en la que es faciliti la creació d’empreses i es fomenti la competència.
RSS Feed
