Un dels grans dilemes econòmics actuals és la decisió sobre quines mesures cal emprendre per a sortir de la crisi econòmica. Bàsicament es defensen dos opcions diferents: L’austeritat o una política fiscal expansiva. El principal problema és que cap de les dues, tal com són plantejades actualment, és capaç de resoldre la crisi i això comporta un gran patiment social i una gran incertesa econòmica. Existeixen alternatives? Si, una economia indexada permetria solucionar gran part dels problemes econòmics actuals.
A) L’austeritat consisteix bàsicament en:
1) Equilibrar els pressuposts públics per a que el deute públic no augmenti incontroladament i acabi creant un problema d’impagament i de col·lapse del sistema financer. Això implica augmentar imposts i/o reduir despesa pública.
2) Fer reformes estructurals com per exemple flexibilitzar el mercat de treball, liberalitzar els mercats, facilitar la creació d’empreses...
Segons els defensors d’aquesta proposta:
1) L’estabilitat pressupostària portarà l’estabilitat al sistema financer i permetrà que el crèdit torni a fluir.
2) Les reformes estructurals han de permetre guanyar productivitat i competitivitat. Gràcies a aquestes i a l’estabilitat financera, les empreses obtindran més beneficis i tornaran a contractar treballadors i fer que augmentin els ingressos fiscals.
Funciona?
No, perquè una part fonamental de la crisi actual és la manca de crèdit i una demanda excessivament feble, tal com ho demostra el fet de patir atur involuntari. Així, encara que les mesures defensades poguessin tenir efectes positius a llarg termini, a curt termini són una font d’inestabilitat i de deteriorament. Les retallades o l’increment d’imposts per a quadrar els pressuposts fan que la demanda caigui encara més, quan hauria d’augmentar. A més a més, la caiguda de l’activitat comporta una disminució d’ingressos fiscals que fan que siguin necessàries noves retallades per a aconseguir els objectius. Les retallades i la caiguda de la demanda generen dubtes sobre l’estabilitat dels llocs de treball i sobre els beneficis empresarials, de manera que el crèdit no flueix cap a empreses i famílies.
Quins riscs comporta?
El principal risc és entrar en una espiral de caiguda de la producció, reducció del crèdit concedit, augment del deute sobre el PIB i de la desconfiança... que es vagi retroalimentant.
B) Els defensors de la política fiscal expansiva proposen:
1) Augmentar la despesa pública encara que comporti un augment de l’endeutament i de la inflació.
Segons els defensors d’aquesta proposta:
L’augment de la despesa pública comportarà un increment del PIB, una disminució de l’atur i un increment dels beneficis empresarials, que permetran resoldre la crisi i generar suficients recursos per a pagar el deute generat.
Funciona?
Teòricament no té perquè no funcionar. A la pràctica pot resultar inviable per a les economies que no aconsegueixin obtenir la confiança dels inversors, ja que la mesura genera una gran incertesa i desequilibris. Això fa que els mercats puguin reaccionar anticipadament demanant un control de la despesa impedint que aquestes polítiques es puguin dur a terme, especialment en les economies amb dèficits per compte corrent.
Quins riscs comporta?
Aquesta mesura comporta diversos riscs, ja que pot suposar realitzar una gran quantitat d’estímul durant un període perllongat de temps. Això comporta, per una banda, que el deute públic augmenti considerablement i, per un altra, que la inflació pugui augmentar.
Si l’augment del deute es produeix per a finançar despesa corrent, el deute esdevindrà insostenible i per tant els inversors hauran d’acceptar quitances. Això pot fer augmentar els tipus d’interès i retreure la inversió. A més a més suposa carregar sobre les generacions futures els problemes actuals i minvar el creixement econòmic futur. L’augment de la inflació en un sistema dominat per actius financers referits a tipus d’interès nominals pot causar grans pèrdues als estalviadors i al sectors bancari i immobiliari.
Així doncs el principal problema és que genera uns grans desequilibris i incerteses que poden acabar convertint l’economia en un sistema assistit artificialment i amb un deute impagable que pot comportar un gran cost social i econòmic.
C ) La indexació de l’economia defensa bàsicament
1) Indexar tots els contractes a la inflació (i d’altres indexacions)
2) Facilitar la creació d’empreses i la competència en els mercats
3) Augmentar la despesa pública o privada (via transferències) finançada amb la impressió de diners
Segons aquesta proposta:
L’augment de la despesa i de la demanda permetrien augmentar el PIB i disminuir l’atur. El finançament del govern amb la impressió de diners comporta que aquest no s’endeuti (i per tant no generi incertesa en els mercats financers) i pugui mantenir indefinidament la seva política expansiva.
En contrapartida, la inflació podria augmentar, especialment quan s’arribés a la plena ocupació, però com que els contractes es troben indexats a la inflació no es generarien desequilibris en els mercats financers i el cost per als agents econòmics seria relativament petit. A més a més, serien els agents econòmics actuals els qui assumirien els costs de resoldre els problemes actuals via una inflació més elevada i d'aquesta manera no transferirien els costs a les generacions futures via endeutament.
Funciona?
Teòricament si. El principal obstacle és que cal realitzar el canvi cap a una economia indexada i que no tenim experiència. Això pot comportar una resistència social.
Quins riscs comporta?
El principal risc és que els governs abusin del sistema, ja que disposarien de recursos monetaris il·limitats. Per tant, cal conservar la independència dels bancs centrals, fixar les normes d’actuació i augmentar la transparència i el control ciutadà de la despesa pública.
A) L’austeritat consisteix bàsicament en:
1) Equilibrar els pressuposts públics per a que el deute públic no augmenti incontroladament i acabi creant un problema d’impagament i de col·lapse del sistema financer. Això implica augmentar imposts i/o reduir despesa pública.
2) Fer reformes estructurals com per exemple flexibilitzar el mercat de treball, liberalitzar els mercats, facilitar la creació d’empreses...
Segons els defensors d’aquesta proposta:
1) L’estabilitat pressupostària portarà l’estabilitat al sistema financer i permetrà que el crèdit torni a fluir.
2) Les reformes estructurals han de permetre guanyar productivitat i competitivitat. Gràcies a aquestes i a l’estabilitat financera, les empreses obtindran més beneficis i tornaran a contractar treballadors i fer que augmentin els ingressos fiscals.
Funciona?
No, perquè una part fonamental de la crisi actual és la manca de crèdit i una demanda excessivament feble, tal com ho demostra el fet de patir atur involuntari. Així, encara que les mesures defensades poguessin tenir efectes positius a llarg termini, a curt termini són una font d’inestabilitat i de deteriorament. Les retallades o l’increment d’imposts per a quadrar els pressuposts fan que la demanda caigui encara més, quan hauria d’augmentar. A més a més, la caiguda de l’activitat comporta una disminució d’ingressos fiscals que fan que siguin necessàries noves retallades per a aconseguir els objectius. Les retallades i la caiguda de la demanda generen dubtes sobre l’estabilitat dels llocs de treball i sobre els beneficis empresarials, de manera que el crèdit no flueix cap a empreses i famílies.
Quins riscs comporta?
El principal risc és entrar en una espiral de caiguda de la producció, reducció del crèdit concedit, augment del deute sobre el PIB i de la desconfiança... que es vagi retroalimentant.
B) Els defensors de la política fiscal expansiva proposen:
1) Augmentar la despesa pública encara que comporti un augment de l’endeutament i de la inflació.
Segons els defensors d’aquesta proposta:
L’augment de la despesa pública comportarà un increment del PIB, una disminució de l’atur i un increment dels beneficis empresarials, que permetran resoldre la crisi i generar suficients recursos per a pagar el deute generat.
Funciona?
Teòricament no té perquè no funcionar. A la pràctica pot resultar inviable per a les economies que no aconsegueixin obtenir la confiança dels inversors, ja que la mesura genera una gran incertesa i desequilibris. Això fa que els mercats puguin reaccionar anticipadament demanant un control de la despesa impedint que aquestes polítiques es puguin dur a terme, especialment en les economies amb dèficits per compte corrent.
Quins riscs comporta?
Aquesta mesura comporta diversos riscs, ja que pot suposar realitzar una gran quantitat d’estímul durant un període perllongat de temps. Això comporta, per una banda, que el deute públic augmenti considerablement i, per un altra, que la inflació pugui augmentar.
Si l’augment del deute es produeix per a finançar despesa corrent, el deute esdevindrà insostenible i per tant els inversors hauran d’acceptar quitances. Això pot fer augmentar els tipus d’interès i retreure la inversió. A més a més suposa carregar sobre les generacions futures els problemes actuals i minvar el creixement econòmic futur. L’augment de la inflació en un sistema dominat per actius financers referits a tipus d’interès nominals pot causar grans pèrdues als estalviadors i al sectors bancari i immobiliari.
Així doncs el principal problema és que genera uns grans desequilibris i incerteses que poden acabar convertint l’economia en un sistema assistit artificialment i amb un deute impagable que pot comportar un gran cost social i econòmic.
C ) La indexació de l’economia defensa bàsicament
1) Indexar tots els contractes a la inflació (i d’altres indexacions)
2) Facilitar la creació d’empreses i la competència en els mercats
3) Augmentar la despesa pública o privada (via transferències) finançada amb la impressió de diners
Segons aquesta proposta:
L’augment de la despesa i de la demanda permetrien augmentar el PIB i disminuir l’atur. El finançament del govern amb la impressió de diners comporta que aquest no s’endeuti (i per tant no generi incertesa en els mercats financers) i pugui mantenir indefinidament la seva política expansiva.
En contrapartida, la inflació podria augmentar, especialment quan s’arribés a la plena ocupació, però com que els contractes es troben indexats a la inflació no es generarien desequilibris en els mercats financers i el cost per als agents econòmics seria relativament petit. A més a més, serien els agents econòmics actuals els qui assumirien els costs de resoldre els problemes actuals via una inflació més elevada i d'aquesta manera no transferirien els costs a les generacions futures via endeutament.
Funciona?
Teòricament si. El principal obstacle és que cal realitzar el canvi cap a una economia indexada i que no tenim experiència. Això pot comportar una resistència social.
Quins riscs comporta?
El principal risc és que els governs abusin del sistema, ja que disposarien de recursos monetaris il·limitats. Per tant, cal conservar la independència dels bancs centrals, fixar les normes d’actuació i augmentar la transparència i el control ciutadà de la despesa pública.
RSS Feed
