En aquest segon post de la trilogia tractaré de la lògica dels bancs centrals a l'hora d'establir la política monetària. Per a fer-ho utilitzaré la regla de Taylor ja que, tot i que els bancs centrals no la segueixen formalment, crec que reflecteix força be la mentalitat actual dels banquers centrals a l’hora de determinar els tipus d’interès de referència i la política monetària.
S’anomena regla de Taylor a una guia per a regular la política monetària en funció dels següents paràmetres:
it = πt + rt* + aπ (πt – πt*) + ay (yt – yt*)
Tipus nominal de referència del Banc Central = inflació real + tipus real d’equilibri + multiplicador x (inflació real – inflació estimada per a una economia en plena capacitat ) + multiplicador x (PIB real - PIB potencial )
La lògica que segueix, que és el que m'interessa destacar en aquest post, és que els Bancs Centrals determinen el tipus nominal de referència seguint la següent fórmula:
Tipus nominal de referència del Banc Central = inflació + tipus d’interès real
On la inflació és la real de l’economia i el tipus d’interès real es determina tenint en compte:
- la diferència entre la inflació real i la volguda
- la diferència entre el PIB real i el potencial (gap del PIB).
Per tant, segons la regla de Taylor, els bancs centrals han d'establir un tipus nominal de referència igual a la inflació més un tipus real que anirà variant amb l’objectiu d'assolir que la inflació real sigui igual a la desitjada i el gap del PIB sigui 0.
Conseqüentment, si la inflació es troba per sobre de la desitjada o el PIB real es troba per sobre del potencial el tipus d'interès real augmentarà. D’aquesta manera es restringirà el crèdit, augmentarà l’estalvi i es reduiran la inflació i el PIB. En canvi, si la inflació es troba per sota de la desitjada o el PIB real es troba per sota del potencial, el tipus d’interès real disminuirà per a incentivar el consum i el crèdit, estimulant la inflació i el PIB.
Cal destacar un punt important. La lògica de la regla de Taylor és consistent amb el comportament dels tipus d’interès que varem veure en el model ideal del primer post de la trilogia (post anterior).
S’anomena regla de Taylor a una guia per a regular la política monetària en funció dels següents paràmetres:
it = πt + rt* + aπ (πt – πt*) + ay (yt – yt*)
Tipus nominal de referència del Banc Central = inflació real + tipus real d’equilibri + multiplicador x (inflació real – inflació estimada per a una economia en plena capacitat ) + multiplicador x (PIB real - PIB potencial )
La lògica que segueix, que és el que m'interessa destacar en aquest post, és que els Bancs Centrals determinen el tipus nominal de referència seguint la següent fórmula:
Tipus nominal de referència del Banc Central = inflació + tipus d’interès real
On la inflació és la real de l’economia i el tipus d’interès real es determina tenint en compte:
- la diferència entre la inflació real i la volguda
- la diferència entre el PIB real i el potencial (gap del PIB).
Per tant, segons la regla de Taylor, els bancs centrals han d'establir un tipus nominal de referència igual a la inflació més un tipus real que anirà variant amb l’objectiu d'assolir que la inflació real sigui igual a la desitjada i el gap del PIB sigui 0.
Conseqüentment, si la inflació es troba per sobre de la desitjada o el PIB real es troba per sobre del potencial el tipus d'interès real augmentarà. D’aquesta manera es restringirà el crèdit, augmentarà l’estalvi i es reduiran la inflació i el PIB. En canvi, si la inflació es troba per sota de la desitjada o el PIB real es troba per sota del potencial, el tipus d’interès real disminuirà per a incentivar el consum i el crèdit, estimulant la inflació i el PIB.
Cal destacar un punt important. La lògica de la regla de Taylor és consistent amb el comportament dels tipus d’interès que varem veure en el model ideal del primer post de la trilogia (post anterior).
RSS Feed
