En els darrers temps nombrosos economistes afirmen que la situació de l’endeutament públic és insostenible i que comportarà una combinació d’imposts més elevats, suspensió de pagaments, reestructuració del deute, inflació... Si mantenim el model actual és molt probable que tinguin raó. El més xocant és que quan els economistes que realitzen aquestes afirmacions són professors universitaris i expliquen els principals models teòrics suposen que el deute públic emès en moneda pròpia no té risc de fallida.
La qüestió de la sostenibilitat del deute públic sorgeix fonamentalment quan el dèficit públic augmenta considerablement. Hi ha un consens força elevat entre els economistes en acceptar que en temps de crisis es poden aplicar mesures contracícliques (augment de la despesa pública) encara que augmenti el dèficit si es compensen amb un estalvi en temps de bonança econòmica. El punt crucial d’aquesta mesura és que cal que es percebi el límit del dèficit, d’aquí els esforços dels estats en oferir un calendari d’estabilització. Si els mercats veuen que aquest endeutament és limitat creuran que es podrà retornar en el futur. En canvi, si consideren que el deute per a finançar despesa corrent augmenta il·limitadament, generarà dubtes sobre la capacitat de retorn i causarà una elevada inestabilitat, un augment de la prima de risc i encara més dubtes sobre la capacitat de retorn... El principal problema de molts estats és la incapacitat per a oferir una proposta creïble d’estabilització dels nivells d’endeutament, ja que una reducció de la despesa comporta una davallada del PIB i dels ingressos fiscals mentre un augment de la despesa comporta un creixement del dèficit, del deute i de la prima de risc.
Ara bé, una economia indexada permet que els governs puguin finançar els seus dèficits amb la impressió de diners (també ho podrien fer en una economia no indexada però comporta uns riscs més elevats). Això permet un fet important: evitar que simultàniament caigui el PIB i augmenti el deute, ja que la despesa no es finança amb deute. La mesura té un altre aspecte positiu: si sabem que podem mantenir la demanda sense haver d’augmentar l’endeutament, aleshores des d’un punt de vista teòric, sempre que el govern sigui capaç de destinar una part del pressupost, per petita que aquesta sigui, a l’amortització del deute, qualsevol nivell d’endeutament serà assumible i sostenible. I si això és cert, aleshores la prima de risc i l’inestabilitat en els mercats financers es reduirà immediatament.
Imaginem una situació ideal en la que el deute públic fos del 1.000% del PIB (Grècia va reestructurar amb un rati que no arribava al 200%). Considerem que la inflació és 0 per a facilitar els càlculs. Suposem que la població és constant i que els tipus d’interès reals i la productivitat són del 2%. L’any 1 el PIB és 100 i el deute públic 1000. L’any 2 el PIB creixerà a 102 (gràcies a la productivitat) i el deute creixerà a 1020 (1000 de principal i 20 d’interessos). Si el govern és capaç de finançar la seva despesa gràcies als imposts i la impressió de diners, i per tant, sense generar dèficit i més deute, el rati d’endeutament no augmentarà, ja que el deute tant sols creixerà pels interessos i 1020 de deute sobre 102 de PIB continua sent un 1000%. A partir d’aquí, si és capaç de destinar l’1% del PIB a l’amortització del deute, aquest passarà a ser 1019. 1019 sobre 102 és una proporció del 999%, i per tant inferior al 1000% de l’any anterior. Si el govern va repetint l’operació podrà reduir l’endeutament al 0%. Per tant, pot retornar qualsevol deute per elevat que sigui perquè en el pitjor dels casos es quedarà igual que l’any anterior. Per contra, si no pot garantir que serà capaç de finançar la despesa corrent sense endeutar-se (que és el que succeeix amb el model actual), aleshores no pot garantir que el deute sigui com a màxim 1020. Pot ser que sigui superior, i, per tant, que el rati vagi augmentant indefinidament, fet que generarà incertesa i augmentarà els tipus d’interès que encara dificultaran més el retorn del deute.
La qüestió de la sostenibilitat del deute públic sorgeix fonamentalment quan el dèficit públic augmenta considerablement. Hi ha un consens força elevat entre els economistes en acceptar que en temps de crisis es poden aplicar mesures contracícliques (augment de la despesa pública) encara que augmenti el dèficit si es compensen amb un estalvi en temps de bonança econòmica. El punt crucial d’aquesta mesura és que cal que es percebi el límit del dèficit, d’aquí els esforços dels estats en oferir un calendari d’estabilització. Si els mercats veuen que aquest endeutament és limitat creuran que es podrà retornar en el futur. En canvi, si consideren que el deute per a finançar despesa corrent augmenta il·limitadament, generarà dubtes sobre la capacitat de retorn i causarà una elevada inestabilitat, un augment de la prima de risc i encara més dubtes sobre la capacitat de retorn... El principal problema de molts estats és la incapacitat per a oferir una proposta creïble d’estabilització dels nivells d’endeutament, ja que una reducció de la despesa comporta una davallada del PIB i dels ingressos fiscals mentre un augment de la despesa comporta un creixement del dèficit, del deute i de la prima de risc.
Ara bé, una economia indexada permet que els governs puguin finançar els seus dèficits amb la impressió de diners (també ho podrien fer en una economia no indexada però comporta uns riscs més elevats). Això permet un fet important: evitar que simultàniament caigui el PIB i augmenti el deute, ja que la despesa no es finança amb deute. La mesura té un altre aspecte positiu: si sabem que podem mantenir la demanda sense haver d’augmentar l’endeutament, aleshores des d’un punt de vista teòric, sempre que el govern sigui capaç de destinar una part del pressupost, per petita que aquesta sigui, a l’amortització del deute, qualsevol nivell d’endeutament serà assumible i sostenible. I si això és cert, aleshores la prima de risc i l’inestabilitat en els mercats financers es reduirà immediatament.
Imaginem una situació ideal en la que el deute públic fos del 1.000% del PIB (Grècia va reestructurar amb un rati que no arribava al 200%). Considerem que la inflació és 0 per a facilitar els càlculs. Suposem que la població és constant i que els tipus d’interès reals i la productivitat són del 2%. L’any 1 el PIB és 100 i el deute públic 1000. L’any 2 el PIB creixerà a 102 (gràcies a la productivitat) i el deute creixerà a 1020 (1000 de principal i 20 d’interessos). Si el govern és capaç de finançar la seva despesa gràcies als imposts i la impressió de diners, i per tant, sense generar dèficit i més deute, el rati d’endeutament no augmentarà, ja que el deute tant sols creixerà pels interessos i 1020 de deute sobre 102 de PIB continua sent un 1000%. A partir d’aquí, si és capaç de destinar l’1% del PIB a l’amortització del deute, aquest passarà a ser 1019. 1019 sobre 102 és una proporció del 999%, i per tant inferior al 1000% de l’any anterior. Si el govern va repetint l’operació podrà reduir l’endeutament al 0%. Per tant, pot retornar qualsevol deute per elevat que sigui perquè en el pitjor dels casos es quedarà igual que l’any anterior. Per contra, si no pot garantir que serà capaç de finançar la despesa corrent sense endeutar-se (que és el que succeeix amb el model actual), aleshores no pot garantir que el deute sigui com a màxim 1020. Pot ser que sigui superior, i, per tant, que el rati vagi augmentant indefinidament, fet que generarà incertesa i augmentarà els tipus d’interès que encara dificultaran més el retorn del deute.
RSS Feed
