Reinhart i Rogoff varen destacar a “Growth in a time of debt” que existeix una relació negativa entre el nivell d’endeutament públic i el creixement econòmic, especialment a partir d’un llindar del 90% del PIB, tot i que posteriorment es varen veure obligats a rectificar la darrera afirmació. La seva publicació va encendre encara més el debat entre els defensors i detractors de l’austeritat sobre diverses qüestions com, per exemple, si l’increment del deute és causa o conseqüència del menor creixement econòmic. Tot i així, la principal qüestió plantejada és si cal assumir més deute públic per a mantenir o augmentar la demanda. Els partidaris de l'austeritat, com Merkel, opten pel no mentre els partidaris d'augmentar la despesa encara que generi més endeutament, com Krugman, opten pel si i els més espavilats intenten no mullar-se gaire. No és estrany perquè sincerament, no cal ser economista per a concloure que la reducció de la despesa (austeritat) o l'assumpció il·limitada de deute (pro-despesa finançada amb deute) ens puguin treure d'aquesta crisi.
Em sembla que alguns punts d'aquesta discussió, tal com està plantejada, no tenen gaire sentit, ja que a la pregunta ¿Cal limitar l’endeutament públic si supera un determinat nivell de deute sobre PIB? cal respondre no. ¿Diríeu a un empresari que pogués disposar de crèdit que, encara que tingui una inversió que li pot rendir un 10% i es pot endeutar al 5%, no la faci perquè si ho fa superarà un determinat nivell de deute sobre vendes? No, no té cap sentit. Doncs tampoc té sentit voler limitar l’endeutament públic perquè superi un determinat nivell de PIB.
Ara bé, ¿per què, si no hi hauria d’haver relació entre el creixement econòmic i l’endeutament públic, Reinhart i Roggoff obtenen que si que n’hi ha (encara que sigui menor del que inicialment varen dir)? Perquè, tornant al cas de l’empresa, el que realment importa, si disposem de crèdit, és que la rendibilitat de la inversió superi el cost de finançar-la. És a dir, que els cash-flows que ens proporciona la inversió puguin pagar les quotes del préstec que hem assumit. De manera similar, el nivell d’endeutament no afecta negativament al creixement del PIB sempre que el deute s'utilitzi per a finançar inversions productives. En canvi, quan una economia inverteix en infraestructures poc productives o s’endeuta per a finançar despeses corrents haurà d’assumir un cost en forma de menor creixement econòmic i més imposts en un futur més o menys immediat. Els resultats de Reinhart i Rogoff, si són certs, suggereixen que o bé els governs són mals inversors o bé utilitzen l’endeutament per a finançar despesa corrent i obren tot un ventall de qüestions a debatre, com la dificultat per a estimar la rendibilitat de les inversions públiques, els efectes de la corrupció sobre el creixement econòmic o com finançar la despesa pública en temps de crisis.
Aquesta darrera qüestió és la que crec més interessant en aquests moments i que ens retorna a la discussió inicial, perquè de la mateixa manera que crec que és absurd posar un límit al rati de deute sobre PIB o defensar el dèficit 0, tal com afirmen alguns defensors de l'austeritat, tampoc té sentit econòmic finançar la despesa corrent amb deute, tal com pretenen els defensors d'augmentar la despesa pública sense tenir en compte el nivell d'endeutament (òbviament tampoc té sentit finançar inversions improductives). Tornant al cas de l'empresa, ¿Invertiríeu en una empresa que necessita demanar crèdits per a finançar les vacances dels seus directius? Si no hi ha un molt bon motiu al darrera, no. Un dels objectius principals del deute és adaptar les necessitats temporals de cash flows. Si l'utilitzem per a finançar una despesa que no ens generarà cap cash flow en el futur, ens resultarà impossible retornar el crèdit a no ser que obtinguem recursos d'un altra banda. De manera similar, un govern que utilitza el deute per a finançar la despesa corrent i no inversions provoca inestabilitat i un augment de la prima de risc perquè genera desconfiança sobre la seva capacitat per a retornar el deute. També fomenta una mala assignació de recursos i un menor creixement econòmic, ja que evita que aquest deute s'utilitzi per a finançar projectes que si que tindrien un retorn futur, i obliga a que en el futur s'hagin d'augmentar els imposts per a retornar el deute, fet que pot comportar un altra mala assignació de recursos i un menor creixement.
Això ens porta a la qüestió central d'aquesta crisi: Com mantenir/augmentar la demanda sense augmentar un endeutament insostenible quan hi ha una crisi (atur)? I la resposta és o bé 1) augmentant les inversions productives o bé 2) imprimint diners que financin els pressuposts públics i permetin augmentar tant la despesa pública com la privada. Amb la primera opció augmentem la demanda i l'ocupació present (el nostre objectiu) millorant la productivitat de l'economia i, per tant, traslladant uns beneficis al futur que ens permetran retornar el deute. Amb la segona opció aconseguim augmentar la demanda i, per tant, l'ocupació i ho aconseguim sense augmentar el deute públic perquè hem imprès els diners. Aquesta darrera opció té un efecte no desitjat: pot provocar un augment de la inflació. Però el principal risc de la inflació no prové del propi augment de preus si no dels desequilibris econòmics i financers que genera a causa dels tipus de contractes que utilitzem actualment. Per això, tal com defenso des d'aquest blog, cal disposar de contractes indexats a la inflació que minimitzin els efectes negatius d'un increment de la inflació.
Crec que aquestes opcions no tant sols són eficaces, ja que permeten incrementar tant el consum com la inversió de manera sostenible, si no també les menys costoses econòmicament, ja varem veure en un post anterior que la impressió era preferible a l'augment d'imposts o l'endeutament en moments de crisi, i les més racionals, ja que suposen que el deute s'utilitzi per a finançar inversions rendibles enlloc d'evitar qualsevol inversió que generi més deute encara que sigui productiva o de finançar la despesa corrent. La impressió de diners per a finançar la despesa en una economia indexada i la inversió en projectes rendibles sense imposar un límit que vagi més enllà d'una rendibilitat superior al cost del seu finançament crec que suposen una tercera via per a superar un debat entre els defensors de l'austeritat i els defensors d'augmentar despesa i deute que es troba en un carreró sense sortida.
Em sembla que alguns punts d'aquesta discussió, tal com està plantejada, no tenen gaire sentit, ja que a la pregunta ¿Cal limitar l’endeutament públic si supera un determinat nivell de deute sobre PIB? cal respondre no. ¿Diríeu a un empresari que pogués disposar de crèdit que, encara que tingui una inversió que li pot rendir un 10% i es pot endeutar al 5%, no la faci perquè si ho fa superarà un determinat nivell de deute sobre vendes? No, no té cap sentit. Doncs tampoc té sentit voler limitar l’endeutament públic perquè superi un determinat nivell de PIB.
Ara bé, ¿per què, si no hi hauria d’haver relació entre el creixement econòmic i l’endeutament públic, Reinhart i Roggoff obtenen que si que n’hi ha (encara que sigui menor del que inicialment varen dir)? Perquè, tornant al cas de l’empresa, el que realment importa, si disposem de crèdit, és que la rendibilitat de la inversió superi el cost de finançar-la. És a dir, que els cash-flows que ens proporciona la inversió puguin pagar les quotes del préstec que hem assumit. De manera similar, el nivell d’endeutament no afecta negativament al creixement del PIB sempre que el deute s'utilitzi per a finançar inversions productives. En canvi, quan una economia inverteix en infraestructures poc productives o s’endeuta per a finançar despeses corrents haurà d’assumir un cost en forma de menor creixement econòmic i més imposts en un futur més o menys immediat. Els resultats de Reinhart i Rogoff, si són certs, suggereixen que o bé els governs són mals inversors o bé utilitzen l’endeutament per a finançar despesa corrent i obren tot un ventall de qüestions a debatre, com la dificultat per a estimar la rendibilitat de les inversions públiques, els efectes de la corrupció sobre el creixement econòmic o com finançar la despesa pública en temps de crisis.
Aquesta darrera qüestió és la que crec més interessant en aquests moments i que ens retorna a la discussió inicial, perquè de la mateixa manera que crec que és absurd posar un límit al rati de deute sobre PIB o defensar el dèficit 0, tal com afirmen alguns defensors de l'austeritat, tampoc té sentit econòmic finançar la despesa corrent amb deute, tal com pretenen els defensors d'augmentar la despesa pública sense tenir en compte el nivell d'endeutament (òbviament tampoc té sentit finançar inversions improductives). Tornant al cas de l'empresa, ¿Invertiríeu en una empresa que necessita demanar crèdits per a finançar les vacances dels seus directius? Si no hi ha un molt bon motiu al darrera, no. Un dels objectius principals del deute és adaptar les necessitats temporals de cash flows. Si l'utilitzem per a finançar una despesa que no ens generarà cap cash flow en el futur, ens resultarà impossible retornar el crèdit a no ser que obtinguem recursos d'un altra banda. De manera similar, un govern que utilitza el deute per a finançar la despesa corrent i no inversions provoca inestabilitat i un augment de la prima de risc perquè genera desconfiança sobre la seva capacitat per a retornar el deute. També fomenta una mala assignació de recursos i un menor creixement econòmic, ja que evita que aquest deute s'utilitzi per a finançar projectes que si que tindrien un retorn futur, i obliga a que en el futur s'hagin d'augmentar els imposts per a retornar el deute, fet que pot comportar un altra mala assignació de recursos i un menor creixement.
Això ens porta a la qüestió central d'aquesta crisi: Com mantenir/augmentar la demanda sense augmentar un endeutament insostenible quan hi ha una crisi (atur)? I la resposta és o bé 1) augmentant les inversions productives o bé 2) imprimint diners que financin els pressuposts públics i permetin augmentar tant la despesa pública com la privada. Amb la primera opció augmentem la demanda i l'ocupació present (el nostre objectiu) millorant la productivitat de l'economia i, per tant, traslladant uns beneficis al futur que ens permetran retornar el deute. Amb la segona opció aconseguim augmentar la demanda i, per tant, l'ocupació i ho aconseguim sense augmentar el deute públic perquè hem imprès els diners. Aquesta darrera opció té un efecte no desitjat: pot provocar un augment de la inflació. Però el principal risc de la inflació no prové del propi augment de preus si no dels desequilibris econòmics i financers que genera a causa dels tipus de contractes que utilitzem actualment. Per això, tal com defenso des d'aquest blog, cal disposar de contractes indexats a la inflació que minimitzin els efectes negatius d'un increment de la inflació.
Crec que aquestes opcions no tant sols són eficaces, ja que permeten incrementar tant el consum com la inversió de manera sostenible, si no també les menys costoses econòmicament, ja varem veure en un post anterior que la impressió era preferible a l'augment d'imposts o l'endeutament en moments de crisi, i les més racionals, ja que suposen que el deute s'utilitzi per a finançar inversions rendibles enlloc d'evitar qualsevol inversió que generi més deute encara que sigui productiva o de finançar la despesa corrent. La impressió de diners per a finançar la despesa en una economia indexada i la inversió en projectes rendibles sense imposar un límit que vagi més enllà d'una rendibilitat superior al cost del seu finançament crec que suposen una tercera via per a superar un debat entre els defensors de l'austeritat i els defensors d'augmentar despesa i deute que es troba en un carreró sense sortida.
RSS Feed
