En aquest blog dedicat a l’economia indexada he parlat fins ara de qüestions econòmiques i financeres. A partir d’ara també em proposo parlar de qüestions polítiques que afectin a una economia indexada. Una economia indexada comporta canvis en les relacions polítiques i socials, tant internes com internacionals. En principi, un model d’economia indexada es podria adaptar a diferents sistemes econòmics, ja que l’eix principal és el fet de que els contractes es trobin indexats (principalment a la inflació). Així i tot, quan parli de model d’economia indexada em referiré a un model de mercat en el que els mitjans de producció poden ser tant públics com privats i en el que l’estat fomenta la competència i facilita la creació d’empreses.
En aquest primer post sobre les relacions polítiques em centraré en un aspecte de les relacions internacionals: el poder polític dels creditors. En el model econòmic actual, les economies creditores gaudeixen d’un poder polític respecte les deutores que en una economia indexada veurien minvat. Per exemple, una economia deutora, a diferència d’una creditora, es pot trobar en una situació d’haver d’acceptar imposicions polítiques o econòmiques externes. Xipre o Grècia s’han vist forçades a fer el que la UE els hi ha imposat o nombroses economies emergents han hagut d’acceptar les condicions del FMI durant les darreres dècades. De manera similar, una economia deutora es pot veure obligada a malvendre el seu patrimoni (drets per a explotar recursos naturals o oferir algun servei, empreses públiques...) per a obtenir finançament, permetent que els creditors, que poden aprofitar per a comprar amb bones condicions, augmentin el seu poder polític. Igualment, una economia deutora té un lleuger desavantatge a l’hora de negociar amb una creditora. Per exemple, la Xina és propietària de nombrosos títols de deute nord-americà. Quan la Xina negocia amb els EUA pot amenaçar amb vendre o no comprar més deute nord-americà, fet que podria devaluar el dòlar i suposar un augment dels tipus d’interès nord-americans. Totes dues economies hi sortirien perdent, fet que resta credibilitat a l’amenaça, però els nord-americans hi tenen més a perdre en un escenari com aquest, de manera que el creditor té un lleuger avantatge en les negociacions. Així doncs, en el model actual, disposar d’un superàvit en la balança per compte corrent i d’una posició creditora permet incrementar el poder polític mentre que una posició deutora el minva.
Ara bé, en una economia indexada, els governs es poden finançar amb la impressió de diners sense generar greus alteracions ni en l’economia productiva ni en els mercats financers i, per tant, redueixen la necessitat dels capitals financers exteriors, traient-los-hi en la majoria de casos la pressió d’haver d’acceptar imposicions externes o malvendre el seu patrimoni. De manera similar, l’amenaça de retirada de capitals no té cap efecte sobre l’economia deutora, ja que la possibilitat d’imprimir diners permet substituir la possible fugida de capitals exteriors amb capitals propis. La fugida provocaria una devaluació temporal de la moneda que perjudicaria fonamentalment al creditor, via pèrdua de valor dels actius i via balança per compte corrent i per tant deixaria de ser una amenaça creïble en una negociació.
Això vol dir que els creditors no tenen cap poder? Els creditors tenen el dret, com a estalviadors, a poder demandar una part de la producció futura de l’economia deutora i a adquirir els actius que l’economia deutora els hi permeti. També tenen el poder de finançar les vendes dels seus propis productes si volen tenir un superàvit per compte corrent, però aquí s’acaba el seu poder, ja que en una economia indexada, l'economia "deutora" no necessita els capitals financers exteriors per a finançar les seves operacions internes.
En definitiva, el fet rellevant és que amb un model d’economia indexada, les economies reduirien significativament les necessitats de capital financer exterior, ja que quedarien pràcticament limitades a les necessitats de finançament de les compres de productes estrangers i això suposa una alteració de les relacions de poder internacionals.
En aquest primer post sobre les relacions polítiques em centraré en un aspecte de les relacions internacionals: el poder polític dels creditors. En el model econòmic actual, les economies creditores gaudeixen d’un poder polític respecte les deutores que en una economia indexada veurien minvat. Per exemple, una economia deutora, a diferència d’una creditora, es pot trobar en una situació d’haver d’acceptar imposicions polítiques o econòmiques externes. Xipre o Grècia s’han vist forçades a fer el que la UE els hi ha imposat o nombroses economies emergents han hagut d’acceptar les condicions del FMI durant les darreres dècades. De manera similar, una economia deutora es pot veure obligada a malvendre el seu patrimoni (drets per a explotar recursos naturals o oferir algun servei, empreses públiques...) per a obtenir finançament, permetent que els creditors, que poden aprofitar per a comprar amb bones condicions, augmentin el seu poder polític. Igualment, una economia deutora té un lleuger desavantatge a l’hora de negociar amb una creditora. Per exemple, la Xina és propietària de nombrosos títols de deute nord-americà. Quan la Xina negocia amb els EUA pot amenaçar amb vendre o no comprar més deute nord-americà, fet que podria devaluar el dòlar i suposar un augment dels tipus d’interès nord-americans. Totes dues economies hi sortirien perdent, fet que resta credibilitat a l’amenaça, però els nord-americans hi tenen més a perdre en un escenari com aquest, de manera que el creditor té un lleuger avantatge en les negociacions. Així doncs, en el model actual, disposar d’un superàvit en la balança per compte corrent i d’una posició creditora permet incrementar el poder polític mentre que una posició deutora el minva.
Ara bé, en una economia indexada, els governs es poden finançar amb la impressió de diners sense generar greus alteracions ni en l’economia productiva ni en els mercats financers i, per tant, redueixen la necessitat dels capitals financers exteriors, traient-los-hi en la majoria de casos la pressió d’haver d’acceptar imposicions externes o malvendre el seu patrimoni. De manera similar, l’amenaça de retirada de capitals no té cap efecte sobre l’economia deutora, ja que la possibilitat d’imprimir diners permet substituir la possible fugida de capitals exteriors amb capitals propis. La fugida provocaria una devaluació temporal de la moneda que perjudicaria fonamentalment al creditor, via pèrdua de valor dels actius i via balança per compte corrent i per tant deixaria de ser una amenaça creïble en una negociació.
Això vol dir que els creditors no tenen cap poder? Els creditors tenen el dret, com a estalviadors, a poder demandar una part de la producció futura de l’economia deutora i a adquirir els actius que l’economia deutora els hi permeti. També tenen el poder de finançar les vendes dels seus propis productes si volen tenir un superàvit per compte corrent, però aquí s’acaba el seu poder, ja que en una economia indexada, l'economia "deutora" no necessita els capitals financers exteriors per a finançar les seves operacions internes.
En definitiva, el fet rellevant és que amb un model d’economia indexada, les economies reduirien significativament les necessitats de capital financer exterior, ja que quedarien pràcticament limitades a les necessitats de finançament de les compres de productes estrangers i això suposa una alteració de les relacions de poder internacionals.
RSS Feed
