He anomenat a la meva proposta economia indexada perquè es basa en la utilització de contractes indexats, fonamentalment a la inflació, però també l’hauria pogut batejar com teoria econòmica de la relativitat, ja que em recorda en un aspecte fonamental a la teoria de la relativitat d’Einstein. Intentaré explicar per què:
En física i astronomia hi ha hagut diverses maneres de concebre el moviment dels cossos celestes. En l’antiguitat i l’edat mitjana la concepció més acceptada era la ptolemaica o geocèntrica, amb el Sol, els planetes i les estrelles girant al voltant d’una Terra fixa. A partir de Copèrnic i Galileu s’anà imposant la visió heliocèntrica amb el Sol immòbil al centre i els planetes i les estrelles girant al seu voltant. En totes dues concepcions hi ha un punt fix i uns elements que es mouen respecte aquest. Einstein, però, diu que el moviment és relatiu a un punt que l'observador pren per fix però no perquè aquest no es mogui sinó perquè així ho considera. És a dir, que si agaféssim el punt 1 com a fix, diríem que el punt 2 es mou (suposant que realment ho faci respecte a 1) però que si agaféssim com a fix el punt 2 seria el punt 1 el que es mouria. Així doncs podem agafar com a punt fix tant el Sol com l’estació de Perpinyà (el centre de l'Univers segons Dalí). No hi ha un punt immòbil predeterminat. Allò que importa és la relació entre els diferents punts.
En la concepció del sistema monetari succeeix una cosa similar. Fins a principis del segle XX el metal·lisme, com el patró or, fou el principal sistema monetari. Tot es basava en el valor fix de l’or o l’argent. Aquest sistema fou substituït pel de Bretton Woods, que era una variant una mica més flexible d’aquest i basat en el patró dòlar. En els anys 1970s aquest sistema es col·lapsà i fou substituït pel model actual, basat en el diner-fiat i la flexibilitat en els tipus de canvi. Aquest fet va comportar un augment de la inflació i el sistema es va veure obligat a intentar fixar la inflació, de manera que encara que utilitzi diner fiduciari conserva part de la rigidesa del patró or. Com en el cas del sistema geocèntric o heliocèntric, tots els sistemes exposats intenten tenir un element fix, el valor d’un metall, d’una divisa o de la inflació.
En canvi, per a l’economia indexada el que importa no és el valor fix d’un metall o la fixació d’un determinat nivell d’inflació si no que no s’alterin les relacions relatives, tret que la causa sigui una variació de la demanda o l’oferta. No importa el valor nominal de les coses, importa que es mantingui la proporció o el valor relatiu. Tant és que un cafè valgui 1€ o 100€, sempre que si en el primer cas el meu salari és 1.000€ i en el segon sigui 100.000€. Això permet que hi hagi flexibilitat tant en la fixació del preu de les coses com en la cotització de les divises i que puguem desfer-nos de les rigideses que encara li queden al model actual que tant dificulten resoldre la present crisi.
Admeto que inicialment em va costar comprendre-ho però, per sort, el model d’economia indexada no és tant complex com el d’Einstein. Així i tot tampoc cal deixar-se enganyar per la facilitat de comprensió dels productes indexats a la inflació. El que realment importa és comprendre les implicacions econòmiques i polítiques d’una utilització generalitzada d’aquest tipus de contractes. Això és el que intento explicar en aquest blog, però proveu-ho vosaltres mateixos: imagineu com seria una economia en la que tots els contractes estiguessin indexats a la inflació.
En física i astronomia hi ha hagut diverses maneres de concebre el moviment dels cossos celestes. En l’antiguitat i l’edat mitjana la concepció més acceptada era la ptolemaica o geocèntrica, amb el Sol, els planetes i les estrelles girant al voltant d’una Terra fixa. A partir de Copèrnic i Galileu s’anà imposant la visió heliocèntrica amb el Sol immòbil al centre i els planetes i les estrelles girant al seu voltant. En totes dues concepcions hi ha un punt fix i uns elements que es mouen respecte aquest. Einstein, però, diu que el moviment és relatiu a un punt que l'observador pren per fix però no perquè aquest no es mogui sinó perquè així ho considera. És a dir, que si agaféssim el punt 1 com a fix, diríem que el punt 2 es mou (suposant que realment ho faci respecte a 1) però que si agaféssim com a fix el punt 2 seria el punt 1 el que es mouria. Així doncs podem agafar com a punt fix tant el Sol com l’estació de Perpinyà (el centre de l'Univers segons Dalí). No hi ha un punt immòbil predeterminat. Allò que importa és la relació entre els diferents punts.
En la concepció del sistema monetari succeeix una cosa similar. Fins a principis del segle XX el metal·lisme, com el patró or, fou el principal sistema monetari. Tot es basava en el valor fix de l’or o l’argent. Aquest sistema fou substituït pel de Bretton Woods, que era una variant una mica més flexible d’aquest i basat en el patró dòlar. En els anys 1970s aquest sistema es col·lapsà i fou substituït pel model actual, basat en el diner-fiat i la flexibilitat en els tipus de canvi. Aquest fet va comportar un augment de la inflació i el sistema es va veure obligat a intentar fixar la inflació, de manera que encara que utilitzi diner fiduciari conserva part de la rigidesa del patró or. Com en el cas del sistema geocèntric o heliocèntric, tots els sistemes exposats intenten tenir un element fix, el valor d’un metall, d’una divisa o de la inflació.
En canvi, per a l’economia indexada el que importa no és el valor fix d’un metall o la fixació d’un determinat nivell d’inflació si no que no s’alterin les relacions relatives, tret que la causa sigui una variació de la demanda o l’oferta. No importa el valor nominal de les coses, importa que es mantingui la proporció o el valor relatiu. Tant és que un cafè valgui 1€ o 100€, sempre que si en el primer cas el meu salari és 1.000€ i en el segon sigui 100.000€. Això permet que hi hagi flexibilitat tant en la fixació del preu de les coses com en la cotització de les divises i que puguem desfer-nos de les rigideses que encara li queden al model actual que tant dificulten resoldre la present crisi.
Admeto que inicialment em va costar comprendre-ho però, per sort, el model d’economia indexada no és tant complex com el d’Einstein. Així i tot tampoc cal deixar-se enganyar per la facilitat de comprensió dels productes indexats a la inflació. El que realment importa és comprendre les implicacions econòmiques i polítiques d’una utilització generalitzada d’aquest tipus de contractes. Això és el que intento explicar en aquest blog, però proveu-ho vosaltres mateixos: imagineu com seria una economia en la que tots els contractes estiguessin indexats a la inflació.
RSS Feed
