La recent crisi econòmica ha suposat un greu problema per a les persones que han perdut la feina i a causa d’aquesta situació no han pogut pagar les quotes hipotecàries, han perdut la seva vivenda i a més a més, degut a la baixada de preus dels immobles, han quedat endeutats. Diferents ONGs han mirat d’ajudar els afectats, oferint ajudes econòmiques, fent de mediadors amb els bancs o intentant evitar els desnonaments però el problema ha estat tan greu que s’han vist desbordades. Degut al gran nombre d’afectats fins i tot s’ha creat un col·lectiu, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, per a defensar els seus interessos. Una de les seves reivindicacions més coneguda és que s’accepti la dació en pagament, fins i tot amb caràcter retroactiu. És a dir, que si hom no pot pagar la hipoteca, amortitzi el deute pendent entregant la vivenda.
En principi, la dació en pagament no em sembla ni bé ni malament sempre que s’acordi entre les parts. Ara bé, com a solució al problema plantejat a rel de la crisi econòmica crec que té més inconvenients que no pas avantatges. No resol els problemes de fons com l’atur dels afectats o la volatilitat del mercat immobiliari i a canvi de resoldre un dels principals problemes dels afectats (elimina el seu endeutament) fa que la resta de la societat hagi d’assumir un gran cost. Si els endeutats no assumeixen els seus crèdits seran els contribuents (via imposts) i els clients dels bancs (via préstecs més cars) els qui els hauran d’assumir, fets que tindran una incidència negativa sobre l’economia i el mercat laboral. El fet de plantejar la retroactivitat també planteja molts problemes, ja que una economia on es canvien unilateralment els acords contractuals, fins i tot els ja conclosos suposa un augment del risc per a les inversions i, per tant, un empobriment per al conjunt de la societat a llarg termini. També suposa un incentiu a no pagar per als endeutats actuals, fet que pot agreujar encara més els problemes econòmics. A més a més, de cara al futur, la dació en pagament fa recaure sobre el banc el risc de la inversió (fet que suposa una mala assignació del risc) i per tant encarirà el crèdit i dificultarà l’accés a la vivenda.
Alguns economistes han proposat que les persones afectades es puguin adherir a una reestructuració i condonació parcial del deute. Aquesta solució té més avantatges que la dació en pagament ja que evita encarir l’accés a la vivenda de cara al futur, no modifica els contractes ja signats, no suposa uns costs tan elevats per a contribuents i inversors i per tant té menys repercussions negatives sobre l’economia. Així i tot, no resol els problemes de fons com l’atur o el fet que es pugui produir una situació similar en el futur i no es vista com a vàlida pels afectats a no ser que comporti una eliminació total o molt substancial del deute, fet que comportaria un problema econòmic i de finançament.
Implementar una economia indexada em sembla una millor opció. Les hipoteques indexades redueixen la volatilitat de les quotes a pagar i de les quantitats ofertes en préstec i per tant dificulten que una situació similar es pugui produir en el futur en el mercat immobiliari. Assignen millor els riscs i per tant redueixen els costs d’accés a la vivenda. A més a més, una economia indexada permet estimular la demanda sense incrementar l’endeutament ni incrementar els imposts i, per tant, facilita que es creïn llocs de treball en temps de crisi i dificulta que es produeixi atur involuntari crònic.
Per als que avui en dia tenen problemes per a pagar les quotes però no han estat desnonats suposa també un avantatge, ja que les quotes inicials de les hipoteques indexades són més baixes i per tant veurien com aquestes es redueixen. La implantació de les hipoteques indexades també facilitaria un increment dels preus dels immobles i per tant incrementaria el seu patrimoni. A més a més, el fet de que ajudi a reactivar el mercat laboral facilita que tinguin més opcions a curt termini d’obtenir una feina si no en tenen i a llarg termini d’incrementar els seus ingressos, reduint d’aquesta manera els problemes de pagament de quotes.
Queda per resoldre el problema dels ja desnonats. Crec que, en general, cadascú s’ha de responsabilitzar del risc que assumeix, siguin individus, empreses o bancs i per tant no em sembla una bona opció rescatar-los. Ara bé, també crec que una economia indexada pot evitar el tipus de crisi que estem patint i un atur involuntari de llarga durada. En la mesura en que la majoria dels afectats ho són per culpa de que el sistema ha estat incapaç d’oferir-los un lloc de treball o una manera de guanyar-se la vida i no perquè hagin volgut abusar del sistema o assumir un risc excessiu, em sembla raonable defensar, de manera excepcional, el rescat dels ja desnonats durant el període de crisi. Desconec el volum total del deute que caldria finançar. Algunes estimacions parlen d’un 3 o 4% del PIB, però les fonts no són fiables. Com finançar aquest cost? De dues maneres: 1) Incrementant l’impost sobre increments patrimonials dels immobles adquirits a partir de 2008. Gràcies a que les hipoteques indexades poden fer augmentar els preus dels immobles al voltant d’un 20% a curt termini i un percentatge més elevat a llarg termini. Aquesta mesura podria recaptar al voltant d'un 3% del PIB en les properes dècades i 2) Dedicant una part de l’increment dels imposts obtinguts gràcies a que els afectats obtindran feina si s’implementa una economia indexada. Els ingressos fiscals podrien augmentar anualment fins al voltant d'un 0,4 o 0,5% del PIB. D’aquesta manera, el cost del rescat no recauria sobre el conjunt dels contribuents sinó sobre els propis afectats i sobre els inversors immobiliaris que es beneficiïn de la implementació d’una economia indexada.
En principi, la dació en pagament no em sembla ni bé ni malament sempre que s’acordi entre les parts. Ara bé, com a solució al problema plantejat a rel de la crisi econòmica crec que té més inconvenients que no pas avantatges. No resol els problemes de fons com l’atur dels afectats o la volatilitat del mercat immobiliari i a canvi de resoldre un dels principals problemes dels afectats (elimina el seu endeutament) fa que la resta de la societat hagi d’assumir un gran cost. Si els endeutats no assumeixen els seus crèdits seran els contribuents (via imposts) i els clients dels bancs (via préstecs més cars) els qui els hauran d’assumir, fets que tindran una incidència negativa sobre l’economia i el mercat laboral. El fet de plantejar la retroactivitat també planteja molts problemes, ja que una economia on es canvien unilateralment els acords contractuals, fins i tot els ja conclosos suposa un augment del risc per a les inversions i, per tant, un empobriment per al conjunt de la societat a llarg termini. També suposa un incentiu a no pagar per als endeutats actuals, fet que pot agreujar encara més els problemes econòmics. A més a més, de cara al futur, la dació en pagament fa recaure sobre el banc el risc de la inversió (fet que suposa una mala assignació del risc) i per tant encarirà el crèdit i dificultarà l’accés a la vivenda.
Alguns economistes han proposat que les persones afectades es puguin adherir a una reestructuració i condonació parcial del deute. Aquesta solució té més avantatges que la dació en pagament ja que evita encarir l’accés a la vivenda de cara al futur, no modifica els contractes ja signats, no suposa uns costs tan elevats per a contribuents i inversors i per tant té menys repercussions negatives sobre l’economia. Així i tot, no resol els problemes de fons com l’atur o el fet que es pugui produir una situació similar en el futur i no es vista com a vàlida pels afectats a no ser que comporti una eliminació total o molt substancial del deute, fet que comportaria un problema econòmic i de finançament.
Implementar una economia indexada em sembla una millor opció. Les hipoteques indexades redueixen la volatilitat de les quotes a pagar i de les quantitats ofertes en préstec i per tant dificulten que una situació similar es pugui produir en el futur en el mercat immobiliari. Assignen millor els riscs i per tant redueixen els costs d’accés a la vivenda. A més a més, una economia indexada permet estimular la demanda sense incrementar l’endeutament ni incrementar els imposts i, per tant, facilita que es creïn llocs de treball en temps de crisi i dificulta que es produeixi atur involuntari crònic.
Per als que avui en dia tenen problemes per a pagar les quotes però no han estat desnonats suposa també un avantatge, ja que les quotes inicials de les hipoteques indexades són més baixes i per tant veurien com aquestes es redueixen. La implantació de les hipoteques indexades també facilitaria un increment dels preus dels immobles i per tant incrementaria el seu patrimoni. A més a més, el fet de que ajudi a reactivar el mercat laboral facilita que tinguin més opcions a curt termini d’obtenir una feina si no en tenen i a llarg termini d’incrementar els seus ingressos, reduint d’aquesta manera els problemes de pagament de quotes.
Queda per resoldre el problema dels ja desnonats. Crec que, en general, cadascú s’ha de responsabilitzar del risc que assumeix, siguin individus, empreses o bancs i per tant no em sembla una bona opció rescatar-los. Ara bé, també crec que una economia indexada pot evitar el tipus de crisi que estem patint i un atur involuntari de llarga durada. En la mesura en que la majoria dels afectats ho són per culpa de que el sistema ha estat incapaç d’oferir-los un lloc de treball o una manera de guanyar-se la vida i no perquè hagin volgut abusar del sistema o assumir un risc excessiu, em sembla raonable defensar, de manera excepcional, el rescat dels ja desnonats durant el període de crisi. Desconec el volum total del deute que caldria finançar. Algunes estimacions parlen d’un 3 o 4% del PIB, però les fonts no són fiables. Com finançar aquest cost? De dues maneres: 1) Incrementant l’impost sobre increments patrimonials dels immobles adquirits a partir de 2008. Gràcies a que les hipoteques indexades poden fer augmentar els preus dels immobles al voltant d’un 20% a curt termini i un percentatge més elevat a llarg termini. Aquesta mesura podria recaptar al voltant d'un 3% del PIB en les properes dècades i 2) Dedicant una part de l’increment dels imposts obtinguts gràcies a que els afectats obtindran feina si s’implementa una economia indexada. Els ingressos fiscals podrien augmentar anualment fins al voltant d'un 0,4 o 0,5% del PIB. D’aquesta manera, el cost del rescat no recauria sobre el conjunt dels contribuents sinó sobre els propis afectats i sobre els inversors immobiliaris que es beneficiïn de la implementació d’una economia indexada.
RSS Feed
