Aquesta setmana ha esclatat el problema xipriota a rel de la seva sol·licitud de rescat i de la decisió de crear un "impost" sobre els dipòsits bancaris per a finançar-lo.
La situació de Xipre és la següent: un PIB que es redueix al voltant del 3% anual, un atur creixent que ha passat en 6 anys de l’entorn del 4% al 15% de la població activa, un dèficit públic oficial del 5% del PIB, un deute públic que a finals del 2012 s’hauria situat al voltant del 86% del PIB i que creix a un ritme del 15% del PIB anual, un dèficit per compte corrent al voltant del 5% del PIB, una inflació al voltant del 1,5% i un sistema bancari que necessita una recapitalització. La situació planteja dos problemes. El primer problema és que Xipre necessita finançament exterior i que si no corregeix el rumb no és creïble que pugui retornar el deute. Si en els propers dos anys es repetís el comportament del PIB i dèficit públic oficials, el deute públic passaria a ser del 100% i si seguís al ritme de creixement del deute arribaria al voltant del 115% del PIB. A més a més caldria afegir-hi el cost del rescat bancari i cal no descartar que la situació es deteriorés més, tal com ha passat a Grècia. Davant la perspectiva d’un deute en clara progressió i d'una posició de feblesa, Xipre es veu obligat a sol·licitar un rescat. El segon problema és: Qui paga el rescat? Simplificant-ho molt, si ho fan els creditors dels bancs, ho acabaran pagant els inversors i contribuents europeus. Si ho fan els depositants, els xipriotes i els russos. L’Eurogrup i el govern xipriota, en una pèssima negociació, van acordar inicialment que fossin els depositants els qui paguessin, menysvalorant les negatives repercussions sobre la confiança en el sistema bancari i financer europeus i la resposta de la població xipriota o de Rússia. Encara gràcies que la situació s'ha produït en un moment d'optimisme en els mercats financers. Més enllà de les merescudes crítiques a la gestió de la crisi, el rescat és tant sols un pedaç que no soluciona el problema de fons.
Si Xipre fos una economia indexada (on els contractes i productes financers es troben indexats a la inflació) podria obtenir gratuïtament recursos del Banc central. Suposem que el Banc central imprimís diners i li entregués a Xipre una suma equivalent al 10% del PIB% (una xifra superior al seu dèficit del 5%) per a que pugui finançar la seva despesa. D’entrada el govern no hauria de fer retallades perquè hauria obtingut finançament per al seu dèficit públic i la mesura no incrementaria el deute públic perquè hauria obtingut els recursos gratuïtament. Si la banca no variés el volum de concessió de préstecs, una despesa equivalent al 5% del PIB (igual al dèficit) no comportaria inflació, perquè no s'haurien introduït més diners en l’economia productiva, tant sols hauria variat la font de finançament de la despesa. Si la banca concedís més préstecs, aleshores generaria inflació però també creixement econòmic.
Al govern xipriota encara li quedaria un 5% del PIB del 10% que ha obtingut per a gastar o fer transferències i permetre que les famílies augmentin el consum. Aquesta despesa addicional aniria una part a inflació, una part a importacions i una part a creixement econòmic. Tenint en compte que hi ha atur involuntari cal preveure que la major part aniria a creixement, però suposem que queda repartit: un 2% a creixement, un 2% a inflació i un 1% a importacions. D’aquesta manera, i simplificant les dades, el PIB creixeria com a mínim un 2%, la inflació passaria del 1,5% al 3,5% i el dèficit per compte corrent del 5% al 5,7%.
Si el PIB creixés un mínim del 2%, l’atur podria disminuir i el govern augmentaria els ingressos fiscals sense augmentar els imposts. Si el govern xipriota destinés l’augment de la recaptació fiscal gràcies al creixement econòmic (no a un increment dels imposts) a l’amortització del deute públic, aquest es reduiria del 86% fins al voltant del 82/83% del PIB. Cal recordar que tenim l’economia indexada i que per tant l’augment de la inflació no perjudica als inversors. D’aquesta manera es resoldria el primer problema perquè Xipre ja no tindria un deute creixent, sinó que tindria una economia que creix i que és capaç de retornar i reduir els seus deutes. El segon problema també es resoldria perquè serien els xipriotes els qui pagarien amb el seu treball (hauria crescut el PIB i disminuït l’atur) el seu propi deute.
La situació de Xipre és la següent: un PIB que es redueix al voltant del 3% anual, un atur creixent que ha passat en 6 anys de l’entorn del 4% al 15% de la població activa, un dèficit públic oficial del 5% del PIB, un deute públic que a finals del 2012 s’hauria situat al voltant del 86% del PIB i que creix a un ritme del 15% del PIB anual, un dèficit per compte corrent al voltant del 5% del PIB, una inflació al voltant del 1,5% i un sistema bancari que necessita una recapitalització. La situació planteja dos problemes. El primer problema és que Xipre necessita finançament exterior i que si no corregeix el rumb no és creïble que pugui retornar el deute. Si en els propers dos anys es repetís el comportament del PIB i dèficit públic oficials, el deute públic passaria a ser del 100% i si seguís al ritme de creixement del deute arribaria al voltant del 115% del PIB. A més a més caldria afegir-hi el cost del rescat bancari i cal no descartar que la situació es deteriorés més, tal com ha passat a Grècia. Davant la perspectiva d’un deute en clara progressió i d'una posició de feblesa, Xipre es veu obligat a sol·licitar un rescat. El segon problema és: Qui paga el rescat? Simplificant-ho molt, si ho fan els creditors dels bancs, ho acabaran pagant els inversors i contribuents europeus. Si ho fan els depositants, els xipriotes i els russos. L’Eurogrup i el govern xipriota, en una pèssima negociació, van acordar inicialment que fossin els depositants els qui paguessin, menysvalorant les negatives repercussions sobre la confiança en el sistema bancari i financer europeus i la resposta de la població xipriota o de Rússia. Encara gràcies que la situació s'ha produït en un moment d'optimisme en els mercats financers. Més enllà de les merescudes crítiques a la gestió de la crisi, el rescat és tant sols un pedaç que no soluciona el problema de fons.
Si Xipre fos una economia indexada (on els contractes i productes financers es troben indexats a la inflació) podria obtenir gratuïtament recursos del Banc central. Suposem que el Banc central imprimís diners i li entregués a Xipre una suma equivalent al 10% del PIB% (una xifra superior al seu dèficit del 5%) per a que pugui finançar la seva despesa. D’entrada el govern no hauria de fer retallades perquè hauria obtingut finançament per al seu dèficit públic i la mesura no incrementaria el deute públic perquè hauria obtingut els recursos gratuïtament. Si la banca no variés el volum de concessió de préstecs, una despesa equivalent al 5% del PIB (igual al dèficit) no comportaria inflació, perquè no s'haurien introduït més diners en l’economia productiva, tant sols hauria variat la font de finançament de la despesa. Si la banca concedís més préstecs, aleshores generaria inflació però també creixement econòmic.
Al govern xipriota encara li quedaria un 5% del PIB del 10% que ha obtingut per a gastar o fer transferències i permetre que les famílies augmentin el consum. Aquesta despesa addicional aniria una part a inflació, una part a importacions i una part a creixement econòmic. Tenint en compte que hi ha atur involuntari cal preveure que la major part aniria a creixement, però suposem que queda repartit: un 2% a creixement, un 2% a inflació i un 1% a importacions. D’aquesta manera, i simplificant les dades, el PIB creixeria com a mínim un 2%, la inflació passaria del 1,5% al 3,5% i el dèficit per compte corrent del 5% al 5,7%.
Si el PIB creixés un mínim del 2%, l’atur podria disminuir i el govern augmentaria els ingressos fiscals sense augmentar els imposts. Si el govern xipriota destinés l’augment de la recaptació fiscal gràcies al creixement econòmic (no a un increment dels imposts) a l’amortització del deute públic, aquest es reduiria del 86% fins al voltant del 82/83% del PIB. Cal recordar que tenim l’economia indexada i que per tant l’augment de la inflació no perjudica als inversors. D’aquesta manera es resoldria el primer problema perquè Xipre ja no tindria un deute creixent, sinó que tindria una economia que creix i que és capaç de retornar i reduir els seus deutes. El segon problema també es resoldria perquè serien els xipriotes els qui pagarien amb el seu treball (hauria crescut el PIB i disminuït l’atur) el seu propi deute.
RSS Feed
