Els EUA, el Regne Unit o recentment el Japó han adoptat una política monetària heterodoxa, anomenada quantitative easing als EUA, consistent a baixar els tipus d’interès a curt termini, inundar de liquiditat el mercat i comprar bons, hipoteques... per a rebaixar els tipus a llarg termini. És una mesura que si bé de moment no ha ocasionat cap gran mal tampoc ha produït cap bé. L’objectiu principal és aconseguir que el crèdit torni a fluir a famílies i empreses, gràcies a la gran liquiditat i a que la baixada de tipus d’interès provocarà un augment dell valor dels actius. D’aquesta manera es podrà iniciar la recuperació economica. És una mesura que en una economia no immersa en una crisi podria ser efectiva però que actualment, més de 4 anys després d’haver-la iniciat, no ha aconseguit que l’economia tingui un creixement sòlid.
Per què no funciona?
No funciona perquè encara que els bancs disposin d’una gran liquiditat, aquesta no arriba suficientment als Agents econòmics (famílies, empreses i governs) per a que puguin consumir i invertir. Paradoxalment, la seva ineficàcia ha permès que hagi sobreviscut durant tant de temps ja que ha evitat que es produís un augment de la inflació, tal com temien alguns, i com hauria passat si els diners haguessin arribat a l'economia productiva. Per a que això succeeixi cal que tant els bancs com els Agents disposin de liquiditat i solvència però la mesura no s’ocupa d’aquesta darrera qüestió que és la que realment falla en aquests moments.
Quins riscs comporta?
- Alimenta la creació de bombolles en els mercats i incrementa la seva volatilitat. Si augmenta la liquiditat però els diners no flueixen cap a l’economia productiva, aleshores s’aniran acumulant en l’economia financera, en els mercats d’actius reals i financers. Veiem com actualment als EUA els preus dels bons i de les accions es troben en màxims. La decisió del Banc del Japó d’adoptar aquesta mesura ha fet créixer prop d’un 50% la borsa japonesa en sis mesos i ha provocat momentàniament augments en el dòlar i davallades en el preu del petroli i de l’or. Aquesta volatilitat dels mercats pot augmentar i fer que es produeixin moviments bruscs tant a l’alça com a la baixa.
- Incentiva una guerra de divises. Les crítiques inicials a la decisió japonesa sobre la manipulació de la divisa van portar a un consens per a que es pogués augmentar la impressió de diners sempre que es fes servir per a comprar deute de la pròpia economia però no per a comprar altres divises. Així i tot, resulta obvi que la mesura acaba comportant una davallada de la divisa de l’economia que imprimeix. Això els hi permet millorar a curt termini la seva balança per compte corrent i el PIB en detriment d’altres economies, que poden acabar tenint temptacions d’implementar polítiques monetàries similars i iniciar una guerra de divises.
- Una difícil gestió de l’acabament de la mesura. Si finalment l’economia es recupera, tant els tipus d’interès reals com la inflació augmentaran i, per tant, els bancs centrals es veuran obligats a augmentar els tipus d’interès i reduir la liquiditat. Aquest fet pot comportar grans pèrdues per als mercats financers, immobiliaris i la banca i suposar un fré a la recuperació econòmica. Simultàniament, el dèficit públic es pot anar incrementant, a causa dels tipus més elevats, i obligar els governs a incrementar imposts o reduir despesa. D’aquesta manera podríem entrar en una economia Sísif, en la que cada cop que s’estigués a punt d’iniciar la recuperació econòmica, aquesta quedés avortada per les pèrdues en el sector financer i bancari i la reacció dels governs. En una economia així, els tipus d’interès reals per als agents privats augmentarien i per tant suposarien un detriment del creixement econòmic a llarg termini. Aquesta opció és tant sols un risc, no té perquè succeir, però no hi ha experiència prèvia sobre les conseqüències d’aquesta política econòmica. B. Bernanke i els altres governadors centrals confien que seran capaços de gestionar-la però el cert és que no ho saben.
Per què no funciona?
No funciona perquè encara que els bancs disposin d’una gran liquiditat, aquesta no arriba suficientment als Agents econòmics (famílies, empreses i governs) per a que puguin consumir i invertir. Paradoxalment, la seva ineficàcia ha permès que hagi sobreviscut durant tant de temps ja que ha evitat que es produís un augment de la inflació, tal com temien alguns, i com hauria passat si els diners haguessin arribat a l'economia productiva. Per a que això succeeixi cal que tant els bancs com els Agents disposin de liquiditat i solvència però la mesura no s’ocupa d’aquesta darrera qüestió que és la que realment falla en aquests moments.
Quins riscs comporta?
- Alimenta la creació de bombolles en els mercats i incrementa la seva volatilitat. Si augmenta la liquiditat però els diners no flueixen cap a l’economia productiva, aleshores s’aniran acumulant en l’economia financera, en els mercats d’actius reals i financers. Veiem com actualment als EUA els preus dels bons i de les accions es troben en màxims. La decisió del Banc del Japó d’adoptar aquesta mesura ha fet créixer prop d’un 50% la borsa japonesa en sis mesos i ha provocat momentàniament augments en el dòlar i davallades en el preu del petroli i de l’or. Aquesta volatilitat dels mercats pot augmentar i fer que es produeixin moviments bruscs tant a l’alça com a la baixa.
- Incentiva una guerra de divises. Les crítiques inicials a la decisió japonesa sobre la manipulació de la divisa van portar a un consens per a que es pogués augmentar la impressió de diners sempre que es fes servir per a comprar deute de la pròpia economia però no per a comprar altres divises. Així i tot, resulta obvi que la mesura acaba comportant una davallada de la divisa de l’economia que imprimeix. Això els hi permet millorar a curt termini la seva balança per compte corrent i el PIB en detriment d’altres economies, que poden acabar tenint temptacions d’implementar polítiques monetàries similars i iniciar una guerra de divises.
- Una difícil gestió de l’acabament de la mesura. Si finalment l’economia es recupera, tant els tipus d’interès reals com la inflació augmentaran i, per tant, els bancs centrals es veuran obligats a augmentar els tipus d’interès i reduir la liquiditat. Aquest fet pot comportar grans pèrdues per als mercats financers, immobiliaris i la banca i suposar un fré a la recuperació econòmica. Simultàniament, el dèficit públic es pot anar incrementant, a causa dels tipus més elevats, i obligar els governs a incrementar imposts o reduir despesa. D’aquesta manera podríem entrar en una economia Sísif, en la que cada cop que s’estigués a punt d’iniciar la recuperació econòmica, aquesta quedés avortada per les pèrdues en el sector financer i bancari i la reacció dels governs. En una economia així, els tipus d’interès reals per als agents privats augmentarien i per tant suposarien un detriment del creixement econòmic a llarg termini. Aquesta opció és tant sols un risc, no té perquè succeir, però no hi ha experiència prèvia sobre les conseqüències d’aquesta política econòmica. B. Bernanke i els altres governadors centrals confien que seran capaços de gestionar-la però el cert és que no ho saben.