Un dels principals problemes observats en les crisis és que els bancs restringeixen el crèdit de manera general quan es produeix una crisi immobiliària, fent que una crisi sectorial es converteixi en una crisi del conjunt de l’economia. Però, ¿per què els bancs deixen de concedir préstecs a empreses rendibles i famílies amb ingressos estables si el problema és solament del sector immobiliari?
Tot i que existeixen diverses causes, els principals motius bancaris són: 1) que els accionistes dels bancs volen maximitzar la rendibilitat de les seves inversions i quan el banc te pèrdues, aquest objectiu és normalment més fàcil d’aconseguir reduint la concessió de préstecs i 2) que els bancs volen evitar problemes de liquiditat.
Qualsevol inversor amb una opció d'inversió més rendible que el cost de finançament voldrà augmentar el palanquejament financer tant com pugui per a augmentar la rendibilitat del capital invertit (Return on equity o ROE), però si el palanquejament augmenta molt acabarà transferint el risc de la inversió al prestador. Per a evitar això, el prestador o banc tant sols li prestarà un percentatge de la inversió: un 80%, 60% o 50%... en funció del risc i la solvència. Ara bé, els bancs negocien amb diners que obtenen majoritàriament dels depositants i per tant es podrien palanquejar gairebé al 100%. Si ho fessin augmentaria la rendibilitat dels accionistes del banc però també ho faria el risc de que els depositants no recuperessin els seus diners si els clients del banc no retornessin els crèdits. Per a evitar aquest comportament, les administracions regulen els bancs i els obliguen a tenir un percentatge mínim de capital sobre els préstecs concedits (requeriments de capital). Així, si el banc perd diners, els diners dels depositants estaran més segurs, ja que les pèrdues afectaran inicialment els accionistes del banc. D’aquesta manera també s’incentiva al banc a concedir préstecs a prestataris solvents.
Així i tot, els accionistes del banc tenen interès en que el capital sigui el mínim possible per a poder maximitzar la rendibilitat i per tant els bancs tendeixen a tenir un capital una mica per sobre del requeriment de capital exigit. Però, ¿què passa quan el banc té pèrdues i es queda per sota del mínim exigit? Que es veu obligat a recuperar-lo immediatament. Això ho pot fer de dues maneres: augmentant el capital o reduint la concessió de préstecs. El problema és que si ha de fer l’ampliació de capital quan te pèrdues, les seves accions valdran poc i haurà d'emetre moltes accions per a aconseguir el capital, provocant una dilució del benefici per acció força important. A més a més si les pèrdues generen dubtes sobre la seva solvència també pot tenir problemes de liquiditat (retirada de dipòsits, maca de finançament en l’interbancari, no cobertura de les emissions de deute...) i dificultats per a complir amb el requeriments de liquiditat. Així doncs, per a evitar reduir la rendibilitat dels accionistes i els potencials problemes de liquiditat, el banc acostuma a preferir la reducció de la concessió de préstecs. Aquest comportament, que és racional individualment, es torna perniciós quan afecta tots els bancs a l’hora, que és el que acostuma a passar quan es produeix una crisi immobiliària, perquè es redueix la concessió de crèdit al sector privat i pot causar una crisi econòmica.
La recent reforma dels acords de Basilea (III), el principal marc de regulació bancària internacional, té en compte aquests problemes i reforça les exigències de capital i liquiditat, així com també permet un marge temporal més allargat per a recuperar una part del capital mínim exigit en cas de pèrdues.
Tot i que existeixen diverses causes, els principals motius bancaris són: 1) que els accionistes dels bancs volen maximitzar la rendibilitat de les seves inversions i quan el banc te pèrdues, aquest objectiu és normalment més fàcil d’aconseguir reduint la concessió de préstecs i 2) que els bancs volen evitar problemes de liquiditat.
Qualsevol inversor amb una opció d'inversió més rendible que el cost de finançament voldrà augmentar el palanquejament financer tant com pugui per a augmentar la rendibilitat del capital invertit (Return on equity o ROE), però si el palanquejament augmenta molt acabarà transferint el risc de la inversió al prestador. Per a evitar això, el prestador o banc tant sols li prestarà un percentatge de la inversió: un 80%, 60% o 50%... en funció del risc i la solvència. Ara bé, els bancs negocien amb diners que obtenen majoritàriament dels depositants i per tant es podrien palanquejar gairebé al 100%. Si ho fessin augmentaria la rendibilitat dels accionistes del banc però també ho faria el risc de que els depositants no recuperessin els seus diners si els clients del banc no retornessin els crèdits. Per a evitar aquest comportament, les administracions regulen els bancs i els obliguen a tenir un percentatge mínim de capital sobre els préstecs concedits (requeriments de capital). Així, si el banc perd diners, els diners dels depositants estaran més segurs, ja que les pèrdues afectaran inicialment els accionistes del banc. D’aquesta manera també s’incentiva al banc a concedir préstecs a prestataris solvents.
Així i tot, els accionistes del banc tenen interès en que el capital sigui el mínim possible per a poder maximitzar la rendibilitat i per tant els bancs tendeixen a tenir un capital una mica per sobre del requeriment de capital exigit. Però, ¿què passa quan el banc té pèrdues i es queda per sota del mínim exigit? Que es veu obligat a recuperar-lo immediatament. Això ho pot fer de dues maneres: augmentant el capital o reduint la concessió de préstecs. El problema és que si ha de fer l’ampliació de capital quan te pèrdues, les seves accions valdran poc i haurà d'emetre moltes accions per a aconseguir el capital, provocant una dilució del benefici per acció força important. A més a més si les pèrdues generen dubtes sobre la seva solvència també pot tenir problemes de liquiditat (retirada de dipòsits, maca de finançament en l’interbancari, no cobertura de les emissions de deute...) i dificultats per a complir amb el requeriments de liquiditat. Així doncs, per a evitar reduir la rendibilitat dels accionistes i els potencials problemes de liquiditat, el banc acostuma a preferir la reducció de la concessió de préstecs. Aquest comportament, que és racional individualment, es torna perniciós quan afecta tots els bancs a l’hora, que és el que acostuma a passar quan es produeix una crisi immobiliària, perquè es redueix la concessió de crèdit al sector privat i pot causar una crisi econòmica.
La recent reforma dels acords de Basilea (III), el principal marc de regulació bancària internacional, té en compte aquests problemes i reforça les exigències de capital i liquiditat, així com també permet un marge temporal més allargat per a recuperar una part del capital mínim exigit en cas de pèrdues.
RSS Feed
