La gestió de la crisi econòmica ha generat un debat sobre el poder polític de la banca, ja que obté uns recursos que fins i tot es neguen als governs. Ha augmentat la banca el seu poder polític durant la crisi?
Els bancs tenen capacitat per a finançar inversions i són necessaris per al bon funcionament del sistema financer i econòmic. Això els situa en una posició estratègica que els permet gaudir d’un cert poder polític. En els moments de bonança econòmica semblava que aquest poder estigués limitat, ja que els bancs havien de competir entre ells i havien d’obtenir finançament com la resta d’actors econòmics, però la crisi ha mostrat situacions que han estat percebudes com mostres d’un gran poder polític que a vegades ha semblat superior al d’uns parlaments i governs al seu servei. Per exemple, s’ha acusat els bancs de restringir el crèdit a famílies, empreses i governs i de condicionar les polítiques públiques tot i que s’han utilitzat recursos públics per a evitar la caiguda de bancs o que, a diferència de la resta d’agents econòmics, han obtingut liquiditat. També hem vist com els governs de França o Alemanya han defensat els interessos de la banca en situacions com el rescat grec.
¿Tots aquests fets són realment una mostra d’un poder polític creixent de la banca?
És cert que els bancs han exigit unes primes de risc més elevades sobre determinat deute públic, condicionant les polítiques públiques i obligant a incrementar imposts o reduir despesa però teòricament el deute públic emès en moneda pròpia no hauria de tenir risc de fallida i en canvi hem vist quitances de deute públic. Són ells els responsables de que aquest risc no sigui 0?
És cert que els bancs tenen unes facilitats per a obtenir liquiditat o disposar de recursos públics que la resta d’agents econòmics no tenen però: són ells els qui prohibeixen als bancs centrals donar liquiditat als governs?
És cert que els governs han defensat els interessos de la banca, però també defensen els de les grans empreses quan han d’aconseguir contractes internacionals. A més a més, en el cas del rescat grec, els interessos de la banca francesa o alemanya coincidien amb els dels estalviadors (votants).
La banca ha comés errors i abusos i ha contribuït en part a la situació actual però també ha sortit perjudicada de la crisi. A més a més, quan tots els bancs actuen de la mateixa manera potser ens hauríem de preguntar per què ho fan i qüestionar el model econòmic i la lògica que incita a governs, bancs centrals i bancs a actuar de la manera que ho fan.
El model actual es basa en l’estabilitat de preus i, per tant, el banc central solament pot donar liquiditat a la banca, ja que si en donés a la resta d’agents econòmics (famílies, empreses i govern) podria generar inflació i provocar grans desequilibris en el sistema financer i econòmic. Això també comporta que l’única relació possible del canal de finançament sigui entre la banca i els agents econòmics i que, per tant, calgui evitar sigui com sigui la caiguda dels bancs, ja que altrament posaria en risc tot el sistema de concessió de crèdit. Així doncs, és el propi model econòmic el que incentiva que la banca obtingui uns recursos i una liquiditat que ni tan sols els governs obtenen.
Passaria el mateix en una economia indexada? No.
En una economia indexada l’estabilitat de preus és desitjable però no imprescindible i això permet que pel canal de finançament no tan sols hi hagi la relació entre la banca i els agents econòmics si no que també n’hi pugui haver entre el banc central i el govern (via impressió de diners). És possible que això generi inflació però els contractes indexats protegeixen a tots els agents dels seus efectes negatius. D’aquesta manera canvia la lògica del sistema i les relacions de poder.
En una economia indexada, la banca tindria menys poder polític perquè els governs no dependrien exclusivament dels contribuents, els inversors i la banca per a obtenir finançament. També ho podrien fer, tant per a bé com per a mal, imprimint diners. D’aquesta manera els bancs no condicionarien les decisions polítiques com, per exemple, el nivell de despesa pública.
La capacitat per a imprimir diners permetria els governs garantir el deute públic emès en moneda pròpia, que no tindria risc de fallida i d’aquesta manera la seva prima de risc seria 0. També els permetria sostenir la demanda encara que la banca tingués problemes. A més a més el banc central podria actuar realment com un banc de darrer recurs garantint tots els estalvis. Tot això ajudaria a reduir la incertesa en els mercats financers i facilitaria que famílies i empreses accedissin al finançament amb uns interessos més baixos.
De manera similar, el fet de que un banc tingués pèrdues i restringís el crèdit o el caos que podria provocar la fallida d’un gran banc tindrien una menor incidència perquè el govern podria sostenir la demanda agregada i facilitar amb tranquil·litat la recapitalització privada del banc afectat sense necessitat d’utilitzar recursos públics. Qualsevol banc, per gran que fos, deixaria de ser imprescindible encara que els sistemes financer i bancari si que ho siguin i, per tant, reduiria el seu poder polític.
Així doncs, l’increment del poder polític de la banca durant la crisi és més aparent que real, fruit d’un model econòmic que situa l’estabilitat de preus per davant d’altres objectius i que, a diferència del que succeiria en una economia indexada, acaba provocant que augmenti el risc en els mercats financers i limita les eines per a sostenir la demanda en moments de crisi.
Els bancs tenen capacitat per a finançar inversions i són necessaris per al bon funcionament del sistema financer i econòmic. Això els situa en una posició estratègica que els permet gaudir d’un cert poder polític. En els moments de bonança econòmica semblava que aquest poder estigués limitat, ja que els bancs havien de competir entre ells i havien d’obtenir finançament com la resta d’actors econòmics, però la crisi ha mostrat situacions que han estat percebudes com mostres d’un gran poder polític que a vegades ha semblat superior al d’uns parlaments i governs al seu servei. Per exemple, s’ha acusat els bancs de restringir el crèdit a famílies, empreses i governs i de condicionar les polítiques públiques tot i que s’han utilitzat recursos públics per a evitar la caiguda de bancs o que, a diferència de la resta d’agents econòmics, han obtingut liquiditat. També hem vist com els governs de França o Alemanya han defensat els interessos de la banca en situacions com el rescat grec.
¿Tots aquests fets són realment una mostra d’un poder polític creixent de la banca?
És cert que els bancs han exigit unes primes de risc més elevades sobre determinat deute públic, condicionant les polítiques públiques i obligant a incrementar imposts o reduir despesa però teòricament el deute públic emès en moneda pròpia no hauria de tenir risc de fallida i en canvi hem vist quitances de deute públic. Són ells els responsables de que aquest risc no sigui 0?
És cert que els bancs tenen unes facilitats per a obtenir liquiditat o disposar de recursos públics que la resta d’agents econòmics no tenen però: són ells els qui prohibeixen als bancs centrals donar liquiditat als governs?
És cert que els governs han defensat els interessos de la banca, però també defensen els de les grans empreses quan han d’aconseguir contractes internacionals. A més a més, en el cas del rescat grec, els interessos de la banca francesa o alemanya coincidien amb els dels estalviadors (votants).
La banca ha comés errors i abusos i ha contribuït en part a la situació actual però també ha sortit perjudicada de la crisi. A més a més, quan tots els bancs actuen de la mateixa manera potser ens hauríem de preguntar per què ho fan i qüestionar el model econòmic i la lògica que incita a governs, bancs centrals i bancs a actuar de la manera que ho fan.
El model actual es basa en l’estabilitat de preus i, per tant, el banc central solament pot donar liquiditat a la banca, ja que si en donés a la resta d’agents econòmics (famílies, empreses i govern) podria generar inflació i provocar grans desequilibris en el sistema financer i econòmic. Això també comporta que l’única relació possible del canal de finançament sigui entre la banca i els agents econòmics i que, per tant, calgui evitar sigui com sigui la caiguda dels bancs, ja que altrament posaria en risc tot el sistema de concessió de crèdit. Així doncs, és el propi model econòmic el que incentiva que la banca obtingui uns recursos i una liquiditat que ni tan sols els governs obtenen.
Passaria el mateix en una economia indexada? No.
En una economia indexada l’estabilitat de preus és desitjable però no imprescindible i això permet que pel canal de finançament no tan sols hi hagi la relació entre la banca i els agents econòmics si no que també n’hi pugui haver entre el banc central i el govern (via impressió de diners). És possible que això generi inflació però els contractes indexats protegeixen a tots els agents dels seus efectes negatius. D’aquesta manera canvia la lògica del sistema i les relacions de poder.
En una economia indexada, la banca tindria menys poder polític perquè els governs no dependrien exclusivament dels contribuents, els inversors i la banca per a obtenir finançament. També ho podrien fer, tant per a bé com per a mal, imprimint diners. D’aquesta manera els bancs no condicionarien les decisions polítiques com, per exemple, el nivell de despesa pública.
La capacitat per a imprimir diners permetria els governs garantir el deute públic emès en moneda pròpia, que no tindria risc de fallida i d’aquesta manera la seva prima de risc seria 0. També els permetria sostenir la demanda encara que la banca tingués problemes. A més a més el banc central podria actuar realment com un banc de darrer recurs garantint tots els estalvis. Tot això ajudaria a reduir la incertesa en els mercats financers i facilitaria que famílies i empreses accedissin al finançament amb uns interessos més baixos.
De manera similar, el fet de que un banc tingués pèrdues i restringís el crèdit o el caos que podria provocar la fallida d’un gran banc tindrien una menor incidència perquè el govern podria sostenir la demanda agregada i facilitar amb tranquil·litat la recapitalització privada del banc afectat sense necessitat d’utilitzar recursos públics. Qualsevol banc, per gran que fos, deixaria de ser imprescindible encara que els sistemes financer i bancari si que ho siguin i, per tant, reduiria el seu poder polític.
Així doncs, l’increment del poder polític de la banca durant la crisi és més aparent que real, fruit d’un model econòmic que situa l’estabilitat de preus per davant d’altres objectius i que, a diferència del que succeiria en una economia indexada, acaba provocant que augmenti el risc en els mercats financers i limita les eines per a sostenir la demanda en moments de crisi.
RSS Feed
