Sovint s'afirma (encara que caldria matisar o fins i tot corregir aquesta afirmació) que un dels problemes de pertànyer a l’Euro és la pèrdua de la capacitat per a devaluar la moneda, fet que permetria augmentar les exportacions i sortir de la crisi. Tot i que teòricament es podrien prendre mesures que permetessin obtenir els mateixos resultats, a la pràctica resulten molt difícils d’implementar amb el model actual. Alguns economistes proposen com alternativa la devaluació interna, és a dir, una reducció de salaris. Així i tot, són dues opcions diferents i la devaluació interna comporta moltes més dificultats.
Un dels principals problemes és que mentre la devaluació de la moneda manté intacta la relació entre salaris, lloguers, deutes i dipòsits, la devaluació interna la modifica. En una devaluació interna, si els treballadors disminueixen els salaris també ho faran, ceteris paribus, els costs de producció i els preus. Ara bé, amb els contractes actuals, els costs de capital no es reduiran en la mateixa proporció i per tant, ceteris paribus, la caiguda de salaris serà superior a la caiguda de preus i els treballadors perdran poder adquisitiu. A més a més, si els treballadors es troben endeutats, el deute real augmentarà, ja que el salari s’haurà reduït mentre el deute nominal romandrà intacte. De manera similar, els contractes de lloguer es mantindran en termes nominals i augmentaran en termes reals. Les empreses endeutades també poden tenir més dificultats per a retornar els deutes ja que els hi disminuiran els ingressos mentre el deute es mantindrà invariable, a no ser que augmentin les exportacions immediatament o l'augment de les contractacions faci augmentar la demanda interna. En canvi, els estalviadors surten guanyant amb aquesta opció, ja que els preus baixen mentre els dipòsits es mantenen en termes nominals i per tant, guanyen poder adquisitiu. Així doncs, és una mesura que perjudica fonamentalment a treballadors i empreses no exportadores i que altera les relacions econòmiques.
Un altre dels problemes és que la mesura té per objectiu augmentar la demanda i reduir l’atur però això tant sols es pot aconseguir si augmenten les exportacions i les contractacions immediatament, ja que d’entrada la reducció de salaris comporta una caiguda del consum intern. Augmentar les exportacions requereix un cert temps i en un context de manca de demanda pot ser que les contractacions no augmentin perquè la mesura genera incertesa a curt termini. A més a més, en un context de crisi, si els treballadors s’oposen a la reducció de salaris augmentarà l’atur i si l’accepten augmentarà la morositat dels endeutats (ja hem vist que augmentava el deute real). Sigui quina sigui l’opció pot comportar pèrdues per als bancs, restriccions en el crèdit i una disminució de la inversió. Altres problemes són la dificultat per a implementar aquesta mesura, ja que comporta la revisió de nombrosos contractes i que les diverses economies no la poden aplicar totes a la vegada ja que s’entraria en una guerra de devaluacions que les perjudicaria a totes.
Així doncs, tot i que en teoria la mesura hauria de permetre disminuir l’atur i augmentar la demanda externa i pot ser que ho aconsegueix a llarg termini, a curt termini i en un context de crisi (amb una manca de demanda i de confiança) pot resultar perjudicial ja que tendeix a augmentar els riscs i costs.
Si tots els contractes es trobessin indexats a la inflació, teòricament resultaria igual de fàcil devaluar la moneda que reduir els salaris. Quan els treballadors reduïssin els salaris i els preus baixessin, els lloguers o els deutes també disminuirien, ja que es trobarien indexats als preus. D’aquesta manera a mig termini els preus, els salaris i els deutes es reduirien en la mateixa proporció i per tant als treballadors els hi resultaria indiferent reduir el salari. Els estalviadors veurien reduït el valor dels dipòsits però mantindrien el seu poder adquisitiu en la moneda local. Com en la devaluació de la moneda, tots perdrien poder adquisitiu respecte a l’exterior.
Així i tot, la devaluació interna suposa un problema per a una economia indexada si comporta deflació ja que les monedes i els bitllets tenen valor nominal i per tant els estalviadors preferiran estalviar tenint els diners a casa enlloc de tenir-los al banc en uns dipòsits que perden valor. Així, la devaluació interna resulta difícil d'aplicar a no ser que inventem uns bitllets que estiguin indexats (amb les tecnologies de la informació es podria arribar a fer en el futur) o que es faci per decret i amb traïdoria. A la pràctica doncs, la rigidesa del valor nominal de monedes i bitllets provoca que un augment de la demanda encara que generi inflació sigui normalmla millor opció per a resoldre les crisis econòmiques i tenir unes baixes taxes d’atur, especialment si tenim una economia indexada.
Un dels principals problemes és que mentre la devaluació de la moneda manté intacta la relació entre salaris, lloguers, deutes i dipòsits, la devaluació interna la modifica. En una devaluació interna, si els treballadors disminueixen els salaris també ho faran, ceteris paribus, els costs de producció i els preus. Ara bé, amb els contractes actuals, els costs de capital no es reduiran en la mateixa proporció i per tant, ceteris paribus, la caiguda de salaris serà superior a la caiguda de preus i els treballadors perdran poder adquisitiu. A més a més, si els treballadors es troben endeutats, el deute real augmentarà, ja que el salari s’haurà reduït mentre el deute nominal romandrà intacte. De manera similar, els contractes de lloguer es mantindran en termes nominals i augmentaran en termes reals. Les empreses endeutades també poden tenir més dificultats per a retornar els deutes ja que els hi disminuiran els ingressos mentre el deute es mantindrà invariable, a no ser que augmentin les exportacions immediatament o l'augment de les contractacions faci augmentar la demanda interna. En canvi, els estalviadors surten guanyant amb aquesta opció, ja que els preus baixen mentre els dipòsits es mantenen en termes nominals i per tant, guanyen poder adquisitiu. Així doncs, és una mesura que perjudica fonamentalment a treballadors i empreses no exportadores i que altera les relacions econòmiques.
Un altre dels problemes és que la mesura té per objectiu augmentar la demanda i reduir l’atur però això tant sols es pot aconseguir si augmenten les exportacions i les contractacions immediatament, ja que d’entrada la reducció de salaris comporta una caiguda del consum intern. Augmentar les exportacions requereix un cert temps i en un context de manca de demanda pot ser que les contractacions no augmentin perquè la mesura genera incertesa a curt termini. A més a més, en un context de crisi, si els treballadors s’oposen a la reducció de salaris augmentarà l’atur i si l’accepten augmentarà la morositat dels endeutats (ja hem vist que augmentava el deute real). Sigui quina sigui l’opció pot comportar pèrdues per als bancs, restriccions en el crèdit i una disminució de la inversió. Altres problemes són la dificultat per a implementar aquesta mesura, ja que comporta la revisió de nombrosos contractes i que les diverses economies no la poden aplicar totes a la vegada ja que s’entraria en una guerra de devaluacions que les perjudicaria a totes.
Així doncs, tot i que en teoria la mesura hauria de permetre disminuir l’atur i augmentar la demanda externa i pot ser que ho aconsegueix a llarg termini, a curt termini i en un context de crisi (amb una manca de demanda i de confiança) pot resultar perjudicial ja que tendeix a augmentar els riscs i costs.
Si tots els contractes es trobessin indexats a la inflació, teòricament resultaria igual de fàcil devaluar la moneda que reduir els salaris. Quan els treballadors reduïssin els salaris i els preus baixessin, els lloguers o els deutes també disminuirien, ja que es trobarien indexats als preus. D’aquesta manera a mig termini els preus, els salaris i els deutes es reduirien en la mateixa proporció i per tant als treballadors els hi resultaria indiferent reduir el salari. Els estalviadors veurien reduït el valor dels dipòsits però mantindrien el seu poder adquisitiu en la moneda local. Com en la devaluació de la moneda, tots perdrien poder adquisitiu respecte a l’exterior.
Així i tot, la devaluació interna suposa un problema per a una economia indexada si comporta deflació ja que les monedes i els bitllets tenen valor nominal i per tant els estalviadors preferiran estalviar tenint els diners a casa enlloc de tenir-los al banc en uns dipòsits que perden valor. Així, la devaluació interna resulta difícil d'aplicar a no ser que inventem uns bitllets que estiguin indexats (amb les tecnologies de la informació es podria arribar a fer en el futur) o que es faci per decret i amb traïdoria. A la pràctica doncs, la rigidesa del valor nominal de monedes i bitllets provoca que un augment de la demanda encara que generi inflació sigui normalmla millor opció per a resoldre les crisis econòmiques i tenir unes baixes taxes d’atur, especialment si tenim una economia indexada.
RSS Feed
